Citació: Elie Wiesel (1928-2016)

Without memory, our existence would be barren and opaque, like a prison cell into which no light penetrates; like a tomb which rejects the living. Memory saved the Besht, and if anything can, it is memory that will save humanity. For me, hope without memory is like memory without hope.

“Hope, Despair and Memory”, conferència pronunciada l’11 de desembre del 1986 amb motiu de la concessió del Premi Nobel de la Pau

Andrew Polushkin, Memory ErosionFoto: Andrew Polushkin, Memory Erosion

 

Citació: Walter Benjamin, ‘Infància a Berlín cap al 1900’ / 2

UN ÀNGEL DE NADAL

Tot començava amb els avets. Un matí, anant cap a l’escola, se’ns apareixien enganxats a cada cantonada, com uns segells verds que tancaven la ciutat convertida en un gran paquet de Nadal. Un bon dia el paquet esclatava, i tot de joguines, nous, palla i ornaments brollaven del seu interior: era el mercat de Nadal. A més d’aquestes coses, però, n’emergia una altra: la pobresa. De la mateixa manera que les pomes i les nous podien mostrar-se a la safata de Nadal amb una mica d’oripell al costat del massapà, als pobres se’ls permetia d’anar als barris benestants proveïts de cintes d’or o de plata i espelmes de colors. Els rics enviaven la canalla a comprar xaiets de llana als fills dels pobres o a repartir les almoines que, per vergonya, no gosaven donar ells mateixos. Mentrestant, a la galeria ja s’hi alçava l’arbre que la meva mare havia comprat d’amagat i havia fet pujar per l’escala de servei. I més meravellós que tot el que li conferia la llum de les espelmes era veure com la festa que ja era a tocar s’enredava cada dia més en les seves branques. Als patis, els orguenets començaven a allargar l’últim termini amb les corals. Finalment, però, l’espera expirava i tornava un d’aquells dies dels quals recordo els més reculats.

No em movia de l’habitació fins que per fi eren les sis. Cap festa, més endavant en la vida, no coneix aquesta hora que s’estremeix com una fletxa al cor del dia. Es feia fosc; tot i això, no encenia el llum, per no apartar els ulls de les finestres de l’altra banda del pati, darrere les quals cremaven les primeres espelmes. De tots els moments de l’existència d’un arbre de Nadal, el més angoixós de tots és l’instant en què sacrifica les agulles i les branques a l’obscuritat per no ser res més que una constel·lació inabastable i tanmateix propera a la penombra d’una finestra d’un pis interior. Però, quan una tal constel·lació agraciava de tant en tant una de les finestres abandonades, mentre que moltes altres continuaven sumides en la foscor i d’altres d’encara més tristes es marcien a la claror dels llums de gas del capvespre, em feia l’efecte que aquelles finestres nadalenques estotjaven la solitud, la vellesa i la misèria —tot el que callaven els pobres.

Llavors em tornava a recordar dels regals que els meus pares m’estaven preparant. Però, així que m’apartava de la finestra, amb la pesantor que només la imminència d’una felicitat assegurada ens pot fer néixer al cor, percebia una presència estranya a l’habitació. Només era un aire, de manera que les paraules que se’m dibuixaven als llavis eren com els plecs que fa sobtadament una vela inerta per l’efecte d’una brisa fresca: «Jesús és nat per treure’ns de pecat i dar-nos alegria». L’àngel que havia començat a prendre forma amb aquestes paraules s’esvaïa amb elles. Però no em quedava gaire estona més a l’habitació buida. Em cridaven a la del davant, on l’arbre acabava d’entrar en la glòria, la qual cosa me’n distanciava, fins que, privat del seu peu, colgat sota la neu o lluent sota la pluja, posava fi a la festa just allà on un orguenet l’havia començat.

Infància a Berlín cap al 1900, traducció d’Anna Soler Horta, Palma, Lleonard Muntaner, 2013

302f8667a285c8273664c6dd597e14b6

Citació: Primo Levi, ‘Si això és un home’

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar a casa al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no.

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern.

Penseu que això ha passat:

Us confio, aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

Primo Levi, Si això és un home, traducció de Francesc Miravitlles, Barcelona, Edicions 62, 1996

zoran_music_03

Citació: W. G. Sebald, ‘Luftkrieg und Literatur’

Es difícil hacerse hoy una idea medianamente adecuada de las dimensiones que alcanzó la destrucción de las ciudades alemanas en los últimos años de la Segunda Guerra Mundial, y más difícil aún reflexionar sobre los horrores que acompañaron a esa devastación. […] Aquella aniquilación hasta entonces sin precedente en la Historia pasó a los anales de la nueva nación que se reconstruía sólo en forma de vagas generalizaciones y parece haber dejado únicamente un rastro de dolor en la conciencia colectiva […]. Una situación por completo paradójica si se piensa cuántas persona estuvieron expuestas a esa campaña día tras día, mes tras mes, año tras año, y cuánto tiempo, hasta muy avanzada la posguerra, siguieron enfrentándose con sus consecuencias reales que (como hubiera cabido pensar) sofocaban toda actitud positiva ante la vida. A pesar de la energía casi increíble con que, después de cada ataque, se trataba de restablecer unas condiciones en cierta medida aceptables, en ciudades como Pforzheim, que en un solo raid en la noche del 23 de febrero de 1945 perdió casi un tercio de sus 60.000 habitantes, todavía después de 1950 había cruces de madera sobre los montones de escombros, y sin duda los espantosos olores que, como cuenta Jannet Flanner en marzo de 1947, se despertaron en los bostezantes sótanos de Varsovia con los primeros calores de la primavera, se esparcieron también inmediatamente después de la guerra por las ciudades alemanas. Sin embargo, aparentemente no penetraron en la conciencia de los supervivientes que resistieron en el lugar de la catástrofe. La gente se movía «por las calles entre las horrorosas ruinas», decía una nota fechada a finales de 1945 de Alfred Döblin en el suroeste de Alemania, «realmente como si no hubiera pasado nada… y la ciudad hubiera sido siempre así».

Sobre la historia natural de la destrucción, traducció de Miguel Sáenz, Barcelona, Anagrama, 2003, p. 13-15

Citació: Peter Altenberg, “Erinnerung” (“Record”)

Com Walter Benjamin a Infància a Berlín cap al 1900Peter Altenberg (Viena, 1859-1919) testimonia amb els seus «esbossos» l’ànima de la societat vienesa del final del segle XIX i la seva infantesa en el si d’una família de comerciants jueus. Amb els seus relats impressionistes, l’escriptor mira cap enrere per recuperar amb nostàlgia la innocència perduda i també el passat col·lectiu d’un país, una societat i una manera d’entendre el món que estaven desapareixent.

La prosa d’Altenberg —amic d’Egon Friedell, Karl Kraus, Alfred Polgar, Arthur Schnitzler i altres autors de la Jove Viena— és inèdita en català. En castellà se’n poden llegir dos reculls: Páginas escogidas (traducció d’Adan Kovacsics, Grijalbo Mondadori, 1997) i Amanecer en el Prater (traducció de Blanca J. De Carranza y Queirós, Ellago, 2008). Precisament aquest segon recull inclou una narració titulada “Recuerdo” (publicada amb el títol d'”Erinnerung” al volum Neues Altes, Berlín, 1911), que reprodueixo a continuació, seguida de l’original alemany.

RECUERDO

En el Rathauspark hoy huele a nobles árboles y arbustos. Hay sombra por todas partes y se está fresquito. Pero en aquella época no era más que un infinito prado gris con estrechos caminos pisoteados, polvorientos o llenos de lodo. Un día apareció ahí una caseta de madera, el primer panorama de Viena, que se llamaba «El monte Rigi». Olía a quinqués, y mi preceptor y yo nos sentábamos en pequeñas sillas de paja a primera fila. Veíamos pasar el Rigi, todos los lagos y todas las sierras montañosas a gran velocidad al ritmo de la música de un organillo italiano. Luego oscurecía poco a poco, y las ventanas del Berghotel se encendían, porque estaban recortadas y detrás había luz. Eso me gustaba mucho. Un día, más adelante, participamos en el paseo experimental del tranvía de caballos, desde Schottering hasta Dornbach. Me di cuenta de que sonaba la campanilla todo el rato, lo cual hasta ahora, con los carruajes, no ocurría. En general, la gente lo consideró peligroso y poco seguro y no quedaron convencidos de que algún día llegara a ser popular.

Los domingos los pasábamos en Hietzig, en el café Domayer. Era muy agradable que nuestro padre tuteara al chofer y conversara con él con familiaridad. Lo veíamos como un rey bondadoso. Las propinas eran enormes, de algún modo la compensación por haberse tomado la confianza del tuteo. Regresar del campo en carruaje al anochecer es lo más bonito del mundo; uno duerme como un tronco. Y maldice el momento de la llegada; el coche ha sido la mejor cama que existe. Ahora hay que subir escaleras, desvestirse, unas tareas de lo más enojosas.

Para nosotros las manzanas al horno jugaban un papel muy importante. Después siempre quedaba su olor en las habitaciones. Ahora eso se ha perdido. También las castañas estofadas, de color dorado reluciente, encima del puré de col verde oscuro, era un festín que ahora está desapareciendo. A la nueva generación todo eso no le importa lo más mínimo.

Idolatrábamos a nuestros preceptores e institutrices, y ellos a nosotros. Los padres quedaban relegados a un discreto segundo plano, cobraban protagonismo solamente en situaciones excepcionales. Eran simplemente el «Tribunal Superior». Vivíamos en un mundo de «idilios románticos», por eso luego nos costó tanto acostumbrarnos a la vida real.

 

tumblr_nibpp4QXt61rdwik4o1_500

 

ERINNERUNG

Der Rathauspark duftet nun von edlen Bäumen und edlen Sträuchern. Es ist kühl und schattig. Aber damals war es eine endlose graue Wiese mit eingetretenen staubigen oder kotigen schmalen Fußwegen. Eines Tages stand eine grüne Bretterbude da, das erste Wandelpanorama in Wien, genannt »Der Rigi«. Es roch nach Öllämpchen, und mein Hofmeister und ich saßen in der ersten Reihe auf Strohsesselchen. Der Rigi und alle Seen und Bergesketten zogen an uns vorüber, zu den Klängen eines italienischen Werkels. Dann wurde es allmählich finster, und die Berghotelfenster beleuchteten sich, denn sie waren ausgeschnitten und dahinter Licht. Das gefiel mir. Später machten wir eines Tages die erste Pferdetramwayversuchsfahrt mit, vom Schottenring bis Dornbach. Es fiel mir auf, daß es fortwährend klingelte, was bisher bei den Fuhrwerken nicht zu beobachten war. Man hielt das Ganze für gefährlich und unsicher und glaubte nicht recht daran, daß es sich einbürgern werde.

Die Sonntage wurden in Hietzing bei »Domayer« verbracht. Es fiel uns angenehm auf, daß unser Vater dem Fiaker, der uns führte, du sagte und sich in leutselige Gespräche mit ihm einließ. Er kam uns vor wie ein milder Potentat. Die Trinkgelder waren enorm, gleichsam die Entschädigung für das vertrauliche Du. Die Rückfahrten vom Lande abends sind das Schönste; da schläft man wie ein Toter. Man verflucht den Moment der Ankunft, der Wagen ist das wunderbarste Bett gewesen. Aber jetzt kommt Stiegensteigen, Ausziehen, eine unsäglich beschwerliche Arbeit.

Gebratene Äpfel spielten bei uns eine große Rolle. Alles duftete in den Zimmern danach. Das ist ganz abgekommen. Auch gedünstete Kastanien, goldigglänzend, auf schwarzgrünem Kohlpüree, waren eine Festspeise, die jetzt im Absterben begriffen ist. Die neue Generation macht sich nichts daraus.

Wir vergötterten unsere Hofmeister und Gouvernanten, und sie uns. Die Eltern spielten nur eine zweite diskretere Rolle, traten erst in Aktion bei außergewöhnlichen Ereignissen. Sie waren einfach der »Oberste Gerichtshof«. Wir lebten »romantische Idyllen«, deshalb fiel es uns später so schwer, dem realen Leben Genüge zu leisten – – –.

 

 

 

Citació: Franz Kafka, “Cartes a la Milena” / 2

Avui, que és Sant Jordi, una carta de Franz Kafka adreçada a Milena Jesenská; literatura i flors.

[Praga, 30 juliol 1920]

Divendres

Sempre vols saber, Milena, si t’estimo, però això és una pregunta difícil, que no es pot respondre en una carta (ni tan sols en la de diumenge passat). Quan ens tornem a veure, t’ho diré, segur (si no em falla la veu).

Però no m’hauries de parlar del viatge a Viena; no vindré, i cada cop que el menciones és com si em posessis una tisa sobra la pell nua, que ja és com una petita pira que no s’extingeix, sinó que crema sempre amb la mateixa força, o amb una força creixent. I no crec que ho vulguis, això.

Les flors que vas rebre em fan patir molt. Tant, que ni tan sols puc desxifrar quina mena de flors eren. I ara són a la teva cambra. Si jo en fos l’armari, m’esmunyiria de l’habitació a plena llum. Almenys fins que les flors s’haguessin pansit i m’esperaria al rebedor. No, això no m’agrada. I tot és molt lluny i, tanmateix, tinc el picaporta de casa teva tan a prop dels ulls com el tinter.

……………………………………………………………………………………

Cartes a la Milena, traducció d’Anna Soler Horta [inèdita]

getScaledPicture