Winfried Georg Maximilian Sebald (18 maig 1944 – 14 desembre 2001) va ser un escriptor i professor universitari alemany.

Sebald, que els amics anomenaven «Max», va néixer en un poblet de Baviera, Wertach im Allgäu, on va passar els primers anys d’infantesa. El seu pare, militar de carrera, va ser membre de la Wehrmacht i va caure presoner de l’Exèrcit francès, que el va alliberar el 1947.

Sebald va estudiar llengua i literatura alemanyes a Friburg (Suïssa) i després va traslladar-se a Manchester. Des del 1970 va exercir la docència a la Universitat d’East Anglia (Norwich, Anglaterra), on el 1989 va fundar un centre de traducció literària. L’escriptor va morir sobtadament el desembre del 2001 en un accident de cotxe, prop de Norwich; segons sembla, va patir un infart mentre conduïa. Està enterrat al cementiri de l’església de Saint Andrew, a Framingham Earl, prop d’on vivia amb la seva família.

Obra

W. G. Sebald va irrompre al món literari relativament tard. El llibre Els emigrats (publicat el 1992) el va donar a conèixer arreu del món, sobretot en l’àmbit anglosaxó, per mitjà de la traducció del text, i Austerlitz, publicat el 2001, va consagrar-lo com a escriptor de referència. En el transcurs de la seva carrera literària, Sebald va tocar diferents gèneres, com la poesia, amb llibres com Nach der Natur («Del natural»), un extens poema narratiu. També va publicar diverses obres d’assaig, centrades bàsicament en la literatura centreeuropea dels segles XIX i XX. En aquesta categoria destaca, per exemple, Luftkrieg und Literatur («Guerra aèria i literatura»), un assaig sobre les representacions literàries dels bombardejos dels aliats sobre les ciutats alemanyes. Tot i que Sebald va viure la major part de la seva vida a Anglaterra, gairebé tota la seva producció literària és en alemany.

Els llibres que el van donar a conèixer arreu i que van erigir-lo en un dels valors més sòlids de la literatura alemanya van ser els seus quatre volums de prosa narrativa: Schwindel. Gefühle («Vertigen. Sensacions», 1990), Els emigrats (1992), Die Ringe des Saturn («Els anells de Saturn», 1995) i Austerlitz (2001). Les creacions de Sebald, que no encaixen bé en cap gènere, ja que barregen la biografia i l’autobiografia, la realitat i la ficció, el llibre de viatges i la investigació històrica, demostren un coneixement profund de la història cultural, política i social de l’Europa del segle XX i presten una atenció especial als esdeveniments històrics més significatius d’aquest període: la Segona Guerra Mundial i l’holocaust.

Mitjançant la força de la seva escriptura, Sebald explora la relació històrica de l’home amb el seu entorn, la naturalesa de la memòria —col·lectiva, familiar o individual— i la manera com els conflictes bèl·lics afecten dolorosament les persones obligades a conviure-hi. La prosa de l’autor, capaç de dibuixar uns paisatges físics i emocionals que interpel·len el lector amb una subtilitat quasi enigmàtica, viatja a l’interior de la cultura europea, esbocinada per la successió de catàstrofes que va culminar en la Segona Guerra Mundial. Contra aquest programa d’anihilament, l’exploració escrupolosa, gairebé obsessiva, del territori i el coneixement que l’escriptor realitza i consigna en els seus escrits, té com a objectiu últim lluitar contra l’oblit i la desaparició del passat. Al llibre Austerlitz (Barcelona, Edicions 62, 2003, p. 22-23), diu el narrador en aquest sentit:

La foscor no es dissipa, sinó que es torna més densa quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i que el món és com si es buidés de si mateix si ningú no escolta, ni consigna ni transmet les històries lligades a tants llocs i objectes, que no tenen la capacitat de recordar…

Als ulls de Sebald —educat en una societat que es doblegava a l’amnèsia i exiliat voluntàriament a Anglaterra—, la literatura és un mitjà per exigir a la Història un dret de reparació legítim en favor de les víctimes, transformades en un agulló crític i alliberador. El trajecte que, per mitjà de les paraules, recorren el narrador i les històries que aquest rescata del silenci travessen paisatges plens de bellesa que finalment s’apareixen com a elements d’un decorat infame. Caminar per aquests indrets connotats esdevé, doncs, un acte revolucionari, moral i polític contra la barbàrie del segle XX.

Text i imatges

Els materials amb què W. G. Sebald construeix les seves històries són d’índole diversa: experiències personals, reflexions sobre la història de l’horror, jocs intertextuals i metaliteraris, descripcions minucioses de grans obres d’art i, molt particularment, imatges, que l’autor utilitza per deixar constància d’esdeveniments significatius, capturar indrets i, en definitiva, representar l’empremta de la memòria, el trauma i, al capdavall, també l’esperança. La inserció en les seves obres de material gràfic singularitza Sebald i el situa a mig camí entre l’escriptor i l’artista.

L’autor alterna, doncs, el text amb fotografies, dibuixos, reproduccions de pintures…, totes en blanc i negre —o, més aviat, en diferents tons de gris—, que li serveixen per donar forma al seu discurs crític i informar l’atmosfera malenconiosa i pertorbadora per on transiten els seus personatges. Aquest material visual heterogeni no té tant un valor gràfic per si mateix com un caràcter referencial o evocador. Ja que, com diu una de les protagonistes d’Austerlitz, el darrer llibre publicat en vida de l’escriptor, les imatges tenen una memòria pròpia.