El 1966 W. G. Sebald va traslladar-se a Manchester, on va iniciar la seva carrera de professor universitari. L’escriptor tenia aleshores vint-i-dos anys i en va passar tres a la ciutat, on durant la dècada dels seixanta vivien més de dos milions de persones.

Al final del capítol titulat de primer «Max Aurach» i, posteriorment, «Max Ferber», el narrador torna a Manchester per visitar el seu amic Max Ferber, ingressat al Withington Hospital a causa d’un emfisema pulmonar. En sortir de l’hospital, travessa a peu la ciutat i comprova que molts edificis amenacen ruïna. Finalment ateny l’imposant construcció del final del segle XIX que allotja el Midland Hotel i que recorda una «fortalesa fantàstica». Assegut al nínxol de la finestra de l’habitació de l’hotel, abismat en les seves cavil·lacions bressades per la remor de la pluja del capvespre, el narrador fa memòria del Liston’s Music Hall, on durant els anys seixanta un menut cantant d’òpera solia interpretar llargs passatges de Parsifal en alemany.

El local, ja desaparegut i anomentat Liston pel còmic, ventríloc i imitador Harry Liston, que actuava al teatre Stockport, era força popular durant la dècada dels seixanta i setanta. Les fotografies de sota daten del 1971.

Així és com rememora el narrador d’Els emigrats l’ambient que regnava en aquella època al music hall:

El Liston’s Music Hall era el centre de la ciutat, prop de Picadilly Garden, sobre una anomenada wine lodge on es reunien les prostitutes i se servia xerès australià d’uns barrils enormes. Tothom que en tenia ganes podia enfilar-se a l’escenari d’aquell music hall freqüentat per un públic molt divers i en general força begut, i interpretar, entre núvols de fum, qualsevol peça, acompanyat al Wurlitzer per una dona guarnida sempre amb un vestit de tul de color rosa. Normalment es tractava de balades populars i cançons sentimentals que llavors estaven de moda. «The old home town looks the same as I step down from the train», així començava l’èxit de l’hivern 1966-1967. «And there to greet me are my Mama and Papa».

A altes hores de la nit, quan el rebombori ranejava en el caos, hi actuava almenys dos cops per setmana el tenor heroic conegut amb el nom de Siegfried, que no devia mesurar més de cinc peus d’alçada. Tenia una cinquanta anys; duia un abric amb mostra d’espiga que gairebé li arrossegava; al cap, un borsalino tirat cap enrere; cantava «O weh, des Höchsten Schmerzenstag» o «Wie dünkt mich doch die Aue heut so schön», o qualsevol altre airoso colpidor, i no dubtava a escenificar acotacions de l’estil «Parsifal està a punt de desmaiar-se», amb el toc dramàtic que cada peça requeria. I ara, al cinquè pis del Midland, assegut sobre l’abisme en una mena de púlpit de vidre, el tornava a sentir per primer cop des d’aleshores. La seva veu m’arribava de tan lluny que semblava que en Siegfried vagués darrere els bastidors d’un escenari que s’estenia fins a l’infinit.

(Els emigrats, p. 242-243.)