Després d’una prolífica carrera com a professor universitari i assagista, el 1992 Sebald publica el seu segon llibre de narrativa, titulat Die Ausgewanderten: Vier lange Erzählungen (Frankfurt, Eichborn), un recull de narracions que graviten al voltant de la biografia de quatre figures anònimes forçades per les circumstàncies a abandonar els seus països d’origen: Henry Selwyn, Paul Bereyter, Ambros Adelwarth i Max Aurach (Max Ferber en la versió anglesa).

A partir del testimoni dels quatre protagonistes, de familiars o d’amics seus, l’autor reconstrueix a Els emigrats el periple vital d’aquests personatges, lligats d’una manera o d’una altra a la trajectòria del narrador —que comparteix moltes coses amb Sebald mateix. Igual que en el seu llibre anterior, Schwindel. Gefühle, a Els emigrats l’escriptor basteix, mitjançant una prosa elaborada i precisa, un univers literari singular que se situa en la frontera indeterminada entre la ficció i la realitat, reflexiona sobre els conceptes de destrucció i creació, memòria i representació, absència i presència, mort i resistència, i cerca la petja del passat en el present.

És així, doncs, com tornen els morts. A vegades, al cap de més set dècades, emergeixen del glaç i jauen vora la tartera, un munt d’ossos afilats i un parell de sabates amb claus.

Els emigrats, com la resta de llibres de narrativa de Sebald, és una barreja indestriable d’autobiografia, ficció, investigació històrica, pensaments filosòfics, diari de viatges… Conté també reflexions sobre l’acte d’escriure i nombroses citacions, referències i al·lusions a escriptors com Rainer Maria Rilke, Marcel Proust, Vladímir Nabokov, Joseph Roth o Thomas Bernhard, entre molts altres, autors que Sebald admirava i que va estudiar durant la seva etapa de professor i assagista.

El gran tema d’Els emigrats i de tota la producció sebaldiana és la memòria, el passat, i la presència inevitable d’aquest passat en el present. Els protagonistes del llibre intenten perdre’s en ciutats llunyanes on puguin transcendir l’empremta pertorbadora del seu lloc d’origen, però no ho aconsegueixen. El narrador mateix fuig del seu país natal (com Sebald, es trasllada a Anglaterra a estudiar), però arreu l’encalcen les imatges de la guerra. Així s’expressa, en relació amb això, Max Aurach, protagonista de la darrera narració d’Els emigrats:

Quan va arribar el moment, però, no volia que res ni ningú em recordés els meus orígens, i en comptes d’anar-me’n a Nova York sota l’empara de l’oncle, vaig decidir traslladar-me tot sol a Manchester. Innocent de mi, vaig pensar que allà hi podria iniciar una vida nova, partint de zero, però Manchester justament em va fer venir a la memòria tot allò que intentava oblidar, ja que és una ciutat d’immigrants, i durant un segle i mig, deixant de banda els pobres irlandesos, els immigrants eren sobretot alemanys i jueus, artesans, comerciants, professionals liberals, petits i gran empresaris, rellotgers, fabricants de gorres, de caixes i paraigües, sastres…

Tots els personatges del llibre pateixen de melancolia, l’arrel de la qual és la història de l’Europa del segle XX. Aquest és el cas del doctor Henry Selwyn, figura central de la primera part del llibre:

En una d’aquestes visites, un dia que la Clara havia anat a la ciutat, el doctor i jo vam entaular una conversa quan ell va preguntar-me si sentia nostàlgia. Jo no vaig saber gaire bé què respondre-li; ell, en canvi, després d’un moment de reflexió, va confessar-me —aquesta és la paraula exacta— que des de feia uns quants anys es consumia d’enyorança.

Per a Sebald —cronista de la destrucció els desterraments del segle XX— la memòria és l’ancoratge de l’home modern, fill de les dues guerres mundials.

Die Ausgewanderten va sortir a llum dins la col·lecció «Die Andere Bibliothek», dirigida per Hans Magnus Enzensberger. Va ser el primer llibre de Sebald a ser traduït; a partir d’aquí la fama de l’autor es va estendre internacionalment, sobretot en l’àmbit anglosaxó, i va suscitar els elogis d’escriptors com Susan Sontag, Paul Auster i Arthur Miller. En català el llibre va aparèixer a Edicions 62 l’any 2001 dins la col·lecció «Les Millors Obres de la Literatura Universal (Segle XX)».