L’estació de tren de Grodno (Bielorússia)

L’estació bielorussa de Grodno, ara remodelada, és un dels indrets per on passa el camí de l’exili de Henry Selwyn, protagonista del primer capítol d’Els emigrats. Igual que Selwyn, centenars de milers de jueus de l’imperi rus van emigrar als Estats Units al final del segle XIX. El personatge de Sebald, però, recala finalment i per sorpresa en una altra ciutat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En una d’aquestes visites, un dia que la Clara havia anat a la ciutat, el doctor i jo vam entaular una conversa quan ell va preguntar-me si sentia nostàlgia. Jo no vaig saber gaire bé què respondre-li; ell, en canvi, després d’un moment de reflexió, va confessar-me —aquesta és la paraula exacta— que des de feia uns anys es consumia d’enyorança. Quan vaig preguntar-li què trobava a faltar, va explicar-me que a l’edat de set anys havia emigrat amb la seva família d’un poble lituà proper a Grodno. Al final de la tardor del 1899, els seus pares, les seves germanes Gita i Raja i el seu oncle Shani Feldhendler havien partit cap a Grodno amb el carretó del cotxer Aaron Wald. Durant anys les imatges d’aquell èxode se li havien esborrat de la memòria, però darrerament, va dir, se’m tornen a aparèixer. Veig, va continuar, el meu mestre de la héder que em posa la mà al cap. Veig les cambres desembarassades. Em veig enfilat al carro, veig la gropa del cavall, l’estesa de terra marró, els colls estirats de les oques a les basses de les granges, la sala d’espera de l’estació de Grodno i, al centre, l’estufa sobrecarregada i protegida per una reixa, i les famílies d’emigrants ajagudes al voltant. Veig els fils del telègraf que pugen i baixen davant les finestres del tren, les façanes de les cases de Riga, el vaixell al port i el racó ombrívol de la coberta on vam mirar d’acomodar-nos tot i les aglomeracions. L’alta mar, la columa de fum, l’horitzó gris, el vaivé del barco, les nostres pors i esperances, tot això ho recordo com si fos ahir. Al cap d’una setmana, molt abans del que ens pensàvem, vam arribar a la nostra destinació. Vam entrar en un estuari. Pertot es veien vaixells de càrrega grans i petits. Els emigrants s’havien aplegat a la coberta comptant que de la broma n’emergiria l’estàtua de la llibertat, ja que tots havíem comprat el passatge per a Amerikum, que dèiem nosaltres. Quan vam desembarcar, estàvem convençuts que trepitjàvem el Nou Món, la ciutat promesa de Nova York. En realitat, però, com ben a pesar nostre vam comprovar després —el vaixell feia hores que havia salpat— havíem atracat a Londres. La majoria d’emigrants van resignar-se a la situació perquè no tenien altre remei, però alguns, en comptes de retre’s a l’evidència, durant molt temps van aferrar-se a la idea que eren a Amèrica.

(Els emigrats, p. 23-24.)