Avui, que és Sant Jordi, una carta de Franz Kafka adreçada a Milena Jesenská; literatura i flors.

[Praga, 30 juliol 1920]

Divendres

Sempre vols saber, Milena, si t’estimo, però això és una pregunta difícil, que no es pot respondre en una carta (ni tan sols en la de diumenge passat). Quan ens tornem a veure, t’ho diré, segur (si no em falla la veu).

Però no m’hauries de parlar del viatge a Viena; no vindré, i cada cop que el menciones és com si em posessis una tisa sobra la pell nua, que ja és com una petita pira que no s’extingeix, sinó que crema sempre amb la mateixa força, o amb una força creixent. I no crec que ho vulguis, això.

Les flors que vas rebre em fan patir molt. Tant, que ni tan sols puc desxifrar quina mena de flors eren. I ara són a la teva cambra. Si jo en fos l’armari, m’esmunyiria de l’habitació a plena llum. Almenys fins que les flors s’haguessin pansit i m’esperaria al rebedor. No, això no m’agrada. I tot és molt lluny i, tanmateix, tinc el picaporta de casa teva tan a prop dels ulls com el tinter.

……………………………………………………………………………………

Cartes a la Milena, traducció d’Anna Soler Horta [inèdita]