Àudio: ‘El Funàmbul’, ara a la ràdio, dedica un programa a ‘Els emigrats’

Recentment, la imprescindible revista El Funàmbul s’ha transformat en un programa radiofònic, que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s’emet cada dissabte de a 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent.

El primer programa d’El funàmbul a Ràdio Vilafranca es titula «Els emigrats» i està dedicat a l’obra homònima de W. G. Sebald. En aquest programa David Cuscó m’entrevista a propòsit del llibre de Sebald, i també hi participa Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, que parla de Gegants de gel, de Joan Benesiu, segurament l’epígon més sebaldià que hi ha dins el món literari català. Un altre protagonista d’aquest primer funàmbul radiofònic és El desgavell, de Ferran Planes.

Podeu escoltar el programa (9/04/2016) fent clic aquí.

5fcb7b7d6112ed4191202dd1498a6df7

Anuncis

Entrevista a ‘El Funàmbul’

El número 6 (estiu 2015) de la revista El Funàmbul va publicar una entrevista que David Cuscó va fer-me sobre la meva experiència com a traductora de Sebald i sobre el projecte Fragments, que em permeto reproduir a continuació:

 

Resseguint les paraules i les passes de Sebald

Conversa amb Anna Soler Horta, traductora de W. G. Sebald

De tota la producció de Sebald, en català en podem llegir Els emigrats i Austerlitz, ambdues obres, malauradament, descatalogades i traduïdes per Anna Soler Horta, guanyadora, l’any 2011, del Premi Internacional Memorial Walter Benjamin per l’obra Fragments, un muntatge audiovisual basat en Els emigrats. Fragments s’ha pogut veure al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera, i a l’Arts Santa Mònica, a Barcelona. La primera pregunta és gairebé obligada: com vas conèixer l’obra de Sebald?

L’any 1998 Edicions 62 em van trucar i em van donar un llibre que es deia Els emigrats d’un autor alemany. Jo feia tot just cinc o sis anys que traduïa. L’únic que en sabia, de Sebald, era que es tractava d’un autor de prestigi i que començava a tenir una certa fama internacional, res més. Em vaig llançar directament a traduir-lo, com faig gairebé sempre. Va ser una traducció que vaig anar fent amb molta calma perquè no corria pressa; no era un best-seller que hagués de sortir immediatament… I de mica en mica hi vaig anar entrant, i va ser com una mena d’il·luminació lul·liana: era un text difícil, però aquella prosa amb aquella sintaxi tan complexa, les històries, els personatges petits i anònims…, em van anar atrapant. I en acabar el procés —que va durar força mesos— era com si ja el tingués una mica a dins, per dir-ho d’alguna manera. Aquest va ser el meu contacte inicial, inconscient i una mica kamikaze, amb Sebald. Cal dir també que, abans de començar a treballar en la traducció, vaig haver d’esperar el vistiplau del mateix Sebald, que solia demanar una mostra de la traducció dels seus llibres a les editorials. M’imagino que devia passar les primeres pàgines en català d’Els emigrats a algun amic o conegut que pogués opinar sobre la traducció. Sebald, recordem-ho, va fundar el British Centre for Literary Translation, a la Universitat d’East Anglia, on era professor. A més, seguia molt de prop el procés de traducció dels seus llibres i tenia una relació molt estreta amb alguns dels seus traductors, que ajudava sempre que podia, sobretot amb el seu traductor a l’anglès, Michael Hamburger, amb qui l’unia una gran amistat.

I suposo que després et van proposar la traducció d’Austerlitz.

Sí, un parell d’anys després, el 2001. Va ser justament l’any que vaig viure a Berlín i que va coincidir amb la mort de Sebald. A Alemanya vaig comprar tots els llibres d’ell que vaig poder aplegar. I no et pensis que fos un autor que podies trobar a les taules de novetats. L’havies de cercar. Quan vaig tornar de Berlín, vaig rondar per totes les editorials amb els llibres de Sebald sota el braç, per si els podia interessar traduir-los, però ningú no em va fer cas. Després ja em vaig dedicar a altres projectes.

045 copia

Sebald reconeixia —sense gaire recança, em sembla— que el fet de viure tants anys a Anglaterra havia fet que perdés el contacte amb l’alemany que es parlava al carrer i que, per tant, feia servir una llengua una mica peculiar. Això, com a traductora ho has notat?

Sí, és clar. Sebald vivia a Anglaterra des dels anys setanta i, per tant, mantenia una relació a distància amb el seu idioma matern. Crec, però, que l’ús d’aquest alemany «peculiar» o una mica «antiquat», per dir-ho així, és sobretot una opció estilística. Amb els seus llibres Sebald fa una reconstrucció del passat i llança una mirada crítica sobre el present. L’alemany amb què dóna forma a aquesta reconstrucció, l’ús d’una sintaxi complexa, gairebé laberíntica, d’un lèxic que remet sovint al passat, són el mitjà que ell fa servir per viatjar per la memòria individual i col·lectiva, per atestar l’esfondrament d’un món que ha deixat d’existir i per distanciar-se críticament respecte al present. En aquest sentit, vaig llegir una vegada que Sebald demanava que els traductors dels seus llibres tinguessin, com a mínim, cinquanta anys; així podien captar millor aquest regust «antic» de la seva prosa i trobar-hi un bon equivalent en la llengua d’arribada. Per sort, no em va demanar l’edat, quan em vaig posar a traduir Els emigrats

De fet, hi ha qui relaciona el seu estil i to amb el dels romàntics alemanys, que tinc entès que rellegia ben sovint. Com a traductora m’imagino que et devies adonar immediatament del caràcter absolutament idiosincràtic del seu llenguatge, que no es deu assemblar gens al de cap altre autor que hagis traduït.

L’estil de Sebald no s’assembla gens a cap autor contemporani alemany, això segur. Té una personalitat pròpia, i per això destaca tant respecte dels escriptors alemanys de la seva generació. Sí que té moltes connexions amb els escriptors que havia estudiat en la seva faceta de professor i assagista. Abans d’estrenar-se com a autor de narrativa, Sebald va publicar diversos llibres d’assaig, dedicats a autors com Gottfried Keller, Eduard Mörike, Arthur Schnitzler, Robert Walser, Joseph Roth, Peter Altenberg…, sovint escriptors outsiders, exiliats, desarrelats, com els personatges sebaldians. I la seva empremta es troba sovint en la narrativa de Sebald, on pots trobar fragments calcats d’aquests autors, o d’altres com Nabókov i el seu llibre Parla, memòria, per exemple. Per mi la narrativa i els assajos de Sebald formen un conjunt: tant els escriptors que estudia i analitza com la forma amb què construeix els assajos tenen molt a veure amb els seus llibres posteriors.

Molt sovint se’l relaciona amb Bernhard, tot i que jo no ho acabo de veure gaire…

Potser es relaciona amb Bernhard, que Sebald reconeix com a model, per la sintaxi, perquè tots dos construeixen paràgrafs llarguíssims amb una prosa «sinuosa», sense diàlegs, amb un discurs indirecte, referit. Però, en tot cas, trobo que la mirada de l’un i de l’altre són molt diferents, l’ús de la ironia, del sarcasme, el to, la música de l’escriptura, en definitiva. Tots dos critiquen el seu entorn, amb una elaboració formal personalíssima, però des de punts de partida ben diferenciats.

El fet que Sebald fos un autor poc conegut a Alemanya, creus que té a veure amb la complexitat de la seva prosa o amb algun altre motiu?

D’entrada segur que hi té a veure la complexitat de la seva escriptura, perquè els llibres de Sebald requereixen un esforç per part del lector, no són llibres fàcils, de digestió ràpida. En català i en espanyol tampoc no és un autor que hagi arribat al gran públic. I també cal tenir en compte la crítica que Sebald adreça al poble alemany. El que em va sobtar més de la meva estada a Alemanya va ser aquesta barreja d’autocrítica constant, gairebé diària, amb el fet que el passat sigui encara un tema que costa d’abordar. És un sentiment contradictori. Aquesta al·lèrgia a remoure segons què la vaig notar, per exemple, a Baviera, al poble natal de Sebald, Wertach im Allgäu, o a Sonthofen, on també va viure l’escriptor. El nom de Sebald els sonava, però no era per a ells una glòria local, que diguéssim. És clar que a Els emigrats un dels personatges diu de S. (Sonthofen) que el voldria veure destruït i arrasat juntament amb els seus habitants. No és un discurs gaire còmode ni afalagador.

046

L’exposició «Fragments» neix a partir de la traducció que fas de Els emigrats. Suposo que tot plegat té el seu origen en la necessitat o el desig, no sé com dir-ne, de resseguir alguns dels llocs que apareixen en aquesta obra. Les fotografies que vas fer en els viatges, i que apareixen en aquesta exposició, em sembla que són un reflex perfecte de les que ell inclou en els seus llibres. Capten l’esperit sebaldià exactament; tant, que trobo que en veure l’exposició tenim la sensació de mirar per mitjà dels ulls de Sebald.

Això va ser un procés d’anys. Com que també treballo en el món del teatre, la meva idea inicial era fer una dramatúrgia del llibre per poder portar-lo a escena. Volia ser molt fidel al text. De fet, la vaig acabar, aquesta dramatúrgia, i la tinc desada en un calaix. Curiosament, tot i que d’entrada Sebald no sembla un autor que encaixi gaire en el mitjà teatral, se n’han fet diverses adaptacions. A Brussel·les vaig poder veure’n una d’Austerlitz; era molt bonica, però força feixuga. Hi ha una directora anglesa, Katie Mitchell, que també l’ha dut a escena. Fins i tot hi ha una peça de dansa basada en el relat «Ambros Adelwarth»… Doncs bé, la dramatúrgia havia d’incloure una part visual, perquè les imatges són un element fonamental dels llibres de Sebald. I aquí va començar el projecte de fer aquests viatges. Per a fer les fotografies em vaig rellegir Els emigrats moltes vegades, fixant-me especialment en tot el que feia referència a l’aspecte visual (Sebald hi parla molt de cendra, de grisos, de paisatges deserts, amb núvols…) i vaig anar resseguint aquest mapa a partir del llibre. Vaig mirar d’aproximar-me a la mirada sebaldiana. Després de rebre el premi, vaig acabar de fer algun dels viatges que tenia previstos.

Dels llocs on vas estar, n’hi va haver cap et sobtés més que els altres?

Bielorússia, que és un país que suposo que no hauria visitat, si no hagués estat per aquest projecte. Allà la presència jueva està molt amagada. Han traslladat alguns cementiris per construir-hi pàrquings en lloc seu. De fet, en vam trobar un, de cementiri, al mig del bosc, mig abandonat. Va ser molt xocant. I el poble natal de Sebald també és un lloc ben particular, un poblet a la regió de Suàbia on et fa la impressió que, d’un moment a l’altre, trobaràs la tia Fini (d’Els emigrats) entrant a l’església o l’oncle Kasimir assegut a l’entrada d’una casa. És sorprenent trepitjar uns indrets que abans t’has afigurat i has incorporat a través del discurs de Sebald.

Si el viatge l’haguessis fet abans de traduir Els emigrats, creus que t’hauria canviat la manera d’aproximar-te a aquesta obra?

Segurament, tot i que el resultat final no hauria canviat en res d’essencial. Hauria abordat la feina amb molta més informació, és clar, i no m’hauria hagut de formar les meves pròpies imatges del que llegia. En tot cas, l’experiència de retrobar un lloc que has conegut abans per mitjà de la literatura és com una mena de viatge epifànic.

Això que et deia que les teves imatges sembla que hagin passat per la mirada de Sebald, també es pot dir de la teva manera de viatjar per aquests llocs, suposo.

Sí. Abans de fer aquests viatges, ja havia estat a Londres, amb Austerlitz a les mans i resseguint els indrets que apareixen en el llibre. Sebald ha canviat la meva manera de viatjar; he anat a llocs on mai no hauria estat o que fins llavors no havien atret la meva atenció. La perifèria de les ciutats, per exemple, que el narrador dels llibres de Sebald acostuma a recórrer a peu.

L’ús tan únic que Sebald fa de la fotografia remet directament al concepte d’aura de Walter Benjamin. De fet, aquest pensador berlinès és un dels seus referents i influències més importants. La reflexió gira al voltant de quelcom que hi era, que ja no hi és, però que continua sent-hi, gràcies a la fotografia…

Les fotografies i altres documents gràfics que Sebald alterna amb el text serveixen, d’una banda, per verificar el que s’explica, per legitimar la historia narrada, i d’altra banda, són una manera d’aturar el temps; les fotografies, diu el mateix Sebald, actuen com si fossin barreres o preses que contenen el flux de les paraules, i són per a ell, en la línia de Benjamin, una mena de registre d’absències, d’emanacions dels morts, presències espectrals amb una memòria pròpia.

047

A Els emigrats moltes imatges són del seu àlbum familiar. És com si Sebald jugués una mica a fer-nos dubtar si el que ens explica és real o no. Com a lector et sents desconcertat, perquè mai no saps del cert si allò va passar o no.

És veritat que dubtes, i encara més quan enmig d’un relat descobreixes de sobte una fotografia de Nabókov que teòricament representa un dels protagonistes del llibre. Les imatges que Sebald fa servir les extreu de fonts diverses, sobretot d’àlbums familiars, però ell assegura que un noranta per cent són autèntiques, genuïnes, és a dir, que tenen una relació directa amb les històries narrades. En aquest mateix sentit, els quatres relats que componen Els emigrats estan fonamentalment basats en personatges i fets reals. En tot cas, cada relat és una barreja de dues o tres històries que Sebald ha conegut de prop. En una entrevista ell es refereix als seus textos com una mena de «ficció realista». Sigui com sigui, una de les coses que em vaig poder comprovar en els viatges que vaig fer és que la majoria de carrers, botigues, paisatges…, d’Els emigrats existeixen de veritat. En el fons Sebald no s’inventa res, o pràcticament res; i el que no extreu de la seva pròpia experiència o de l’experiència de persones que ha conegut ho extreu d’altres llibres i d’autors que coneix i admira, com el mateix Nabókov o Wittgenstein, per exemple.

Parlant d’aquestes referències creuades, tant constants en els seus llibres, recordo que en acabar de llegir Austerlitz vaig haver de tornar-me’l a llegir perquè tenia la sensació que m’havia perdut el més important. De fet, hores d’ara encara ho crec.

Sebald atrapa i no el resols amb una sola lectura. Et deixa com una empremta i sents la necessitat de tornar-hi i de continuar explorant-lo. No és un camí recte, sinó una geografia intricada, feta de molts camins. I a més, et descobreix molts altres escriptors, de què ell mateix s’ha alimentat i que t’ajuden a entendre’l millor. És clar que jo no m’hi vaig apropar d’entrada com una lectora normal; hi vaig entrar com a traductora, que és diferent.

Bé, és entrar-hi molt més a fons, oi? Un traductor sempre és un lector més atent. Ho ha de ser per força.

Sí, traduir un llibre és llegir-lo en profunditat, però no és una lectura convencional, perquè has de disseccionar el text, resoldre els entrebancs que planteja l’original, trobar el to, la música, la sonoritat adequada en català… És com desmuntar el text en alemany i tornar-lo a muntar en català.

Tant Els emigrats com Austerlitz costen molt de trobar a les llibreries. De fet, tots dos estan descatalogats. Sóc conscient que mirar d’entendre el món editorial català és encara més complex que assimilar Austerlitz en una primera lectura, però l’explicació d’aquest oblit és purament econòmica?

Són llibres que no es venen. Si es venguessin, s’editarien ràpidament. És clar que ara ningú no els pots comprar perquè no n’hi ha exemplars enlloc, ni tan sols a les biblioteques, crec. Malauradament, així és com funcionen les coses. Espero, però, poder continuar traduint Sebald al català i publicant-ne els seus llibres.

La revista ‘El Funàmbul’ dedica un monogràfic a W. G. Sebald

El Funàmbul: Revista de Cultura dedica el número 6, aparegut aquest estiu, a W. G. Sebald. Tots els sebaldians hem de congratular-nos de la publicació d’aquest magnífic monogràfic, que inclou una conversa amb l’escriptor, la traducció al català del text «La cour de l’ancienne école» i un article d’Anna Montané sobre l’encontre de Walter Benjamin i W. G. Sebald a la novel·la Austerlitz, entre altres aportacions igualment interessants. N’adjunto el sumari a continuació:

Captura de pantalla 2015-06-21 a les 18.39.49

El Funàmbul és una publicació trimestral que dirigeix amb rigor i independència David Cuscó, i els seus principis «són el seu contingut». Els cinc números publicats fins ara —que es poden comprar a través de la pàgina web de la revista (www.elfunambul.cat)— porten per títol: Bruno SchulzPer què escrivim?, Walter BenjaminAproximacions a la Xoà i Weltliteratur. La revista es defineix d’aquesta manera:

El Funàmbul pretén desmuntar tòpics sobre què interessa o no els lectors en català i apropar el màxim nombre de gent possible a mons poc o gens explorats en la nostra llengua. Defugim tot el que tingui a veure amb el concepte de actualitat, entès com a sinònim de moda perquè, com Benjamin, sabem que la moda és el ritual segons el qual ha d’adorar-se el fetitxe de la mercaderia. Bruno Schulz, Ramon Esquerra, Robert Walser, W. G. Sebald, Danilo Kiš, Éric Rohmer, Joan Sales, Paul Celan, Charles Baudelaire, Franz Kafka, Isaac Babel, Jorge Luis Borges i Béla Tarr sempre seran actuals perquè mai no ho han estat.

 

cropped-eugene-de-salignac2