Citació: Walter Benjamin, ‘Infància a Berlín cap al 1900’ / 2

UN ÀNGEL DE NADAL

Tot començava amb els avets. Un matí, anant cap a l’escola, se’ns apareixien enganxats a cada cantonada, com uns segells verds que tancaven la ciutat convertida en un gran paquet de Nadal. Un bon dia el paquet esclatava, i tot de joguines, nous, palla i ornaments brollaven del seu interior: era el mercat de Nadal. A més d’aquestes coses, però, n’emergia una altra: la pobresa. De la mateixa manera que les pomes i les nous podien mostrar-se a la safata de Nadal amb una mica d’oripell al costat del massapà, als pobres se’ls permetia d’anar als barris benestants proveïts de cintes d’or o de plata i espelmes de colors. Els rics enviaven la canalla a comprar xaiets de llana als fills dels pobres o a repartir les almoines que, per vergonya, no gosaven donar ells mateixos. Mentrestant, a la galeria ja s’hi alçava l’arbre que la meva mare havia comprat d’amagat i havia fet pujar per l’escala de servei. I més meravellós que tot el que li conferia la llum de les espelmes era veure com la festa que ja era a tocar s’enredava cada dia més en les seves branques. Als patis, els orguenets començaven a allargar l’últim termini amb les corals. Finalment, però, l’espera expirava i tornava un d’aquells dies dels quals recordo els més reculats.

No em movia de l’habitació fins que per fi eren les sis. Cap festa, més endavant en la vida, no coneix aquesta hora que s’estremeix com una fletxa al cor del dia. Es feia fosc; tot i això, no encenia el llum, per no apartar els ulls de les finestres de l’altra banda del pati, darrere les quals cremaven les primeres espelmes. De tots els moments de l’existència d’un arbre de Nadal, el més angoixós de tots és l’instant en què sacrifica les agulles i les branques a l’obscuritat per no ser res més que una constel·lació inabastable i tanmateix propera a la penombra d’una finestra d’un pis interior. Però, quan una tal constel·lació agraciava de tant en tant una de les finestres abandonades, mentre que moltes altres continuaven sumides en la foscor i d’altres d’encara més tristes es marcien a la claror dels llums de gas del capvespre, em feia l’efecte que aquelles finestres nadalenques estotjaven la solitud, la vellesa i la misèria —tot el que callaven els pobres.

Llavors em tornava a recordar dels regals que els meus pares m’estaven preparant. Però, així que m’apartava de la finestra, amb la pesantor que només la imminència d’una felicitat assegurada ens pot fer néixer al cor, percebia una presència estranya a l’habitació. Només era un aire, de manera que les paraules que se’m dibuixaven als llavis eren com els plecs que fa sobtadament una vela inerta per l’efecte d’una brisa fresca: «Jesús és nat per treure’ns de pecat i dar-nos alegria». L’àngel que havia començat a prendre forma amb aquestes paraules s’esvaïa amb elles. Però no em quedava gaire estona més a l’habitació buida. Em cridaven a la del davant, on l’arbre acabava d’entrar en la glòria, la qual cosa me’n distanciava, fins que, privat del seu peu, colgat sota la neu o lluent sota la pluja, posava fi a la festa just allà on un orguenet l’havia començat.

Infància a Berlín cap al 1900, traducció d’Anna Soler Horta, Palma, Lleonard Muntaner, 2013

302f8667a285c8273664c6dd597e14b6

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s