Digue’m, filla,

també se t’encongeix el cor,

un banc de grava acumulat any

rere any per les ones

del mar

fins al nord,

cada còdol una ànima morta,

i aquest cel tan gris

i tan baix

com no l’havia vist

mai abans?

Al llarg de l’horitzó

els vaixells de càrrega

travessen a un altre temps,

mesurat pel tic-tac

del Geiger de la central

de Sizewell, on lentament

es destrueix

el nucli del metall. Murmuris

de demència sobre el bruguerar

de Suffolk. Is this the

the promis’d end? Oh,

you are men of stones.

Allò que està mort

està ben mort. De l’amor

n’emergeix la vida. No sé

qui em diu què?, com?

on o quan? l’amor no és

res? o ho és tot?

aigua? foc? bé?

mal? vida? mort?

“La nit fosca es retira”, Del natural: Un poema elemental, traducció d’Anna Soler Horta [inèdita]