Citació: Peter Altenberg, “Erinnerung” (“Record”)

Com Walter Benjamin a Infància a Berlín cap al 1900Peter Altenberg (Viena, 1859-1919) testimonia amb els seus «esbossos» l’ànima de la societat vienesa del final del segle XIX i la seva infantesa en el si d’una família de comerciants jueus. Amb els seus relats impressionistes, l’escriptor mira cap enrere per recuperar amb nostàlgia la innocència perduda i també el passat col·lectiu d’un país, una societat i una manera d’entendre el món que estaven desapareixent.

La prosa d’Altenberg —amic d’Egon Friedell, Karl Kraus, Alfred Polgar, Arthur Schnitzler i altres autors de la Jove Viena— és inèdita en català. En castellà se’n poden llegir dos reculls: Páginas escogidas (traducció d’Adan Kovacsics, Grijalbo Mondadori, 1997) i Amanecer en el Prater (traducció de Blanca J. De Carranza y Queirós, Ellago, 2008). Precisament aquest segon recull inclou una narració titulada “Recuerdo” (publicada amb el títol d'”Erinnerung” al volum Neues Altes, Berlín, 1911), que reprodueixo a continuació, seguida de l’original alemany.

RECUERDO

En el Rathauspark hoy huele a nobles árboles y arbustos. Hay sombra por todas partes y se está fresquito. Pero en aquella época no era más que un infinito prado gris con estrechos caminos pisoteados, polvorientos o llenos de lodo. Un día apareció ahí una caseta de madera, el primer panorama de Viena, que se llamaba «El monte Rigi». Olía a quinqués, y mi preceptor y yo nos sentábamos en pequeñas sillas de paja a primera fila. Veíamos pasar el Rigi, todos los lagos y todas las sierras montañosas a gran velocidad al ritmo de la música de un organillo italiano. Luego oscurecía poco a poco, y las ventanas del Berghotel se encendían, porque estaban recortadas y detrás había luz. Eso me gustaba mucho. Un día, más adelante, participamos en el paseo experimental del tranvía de caballos, desde Schottering hasta Dornbach. Me di cuenta de que sonaba la campanilla todo el rato, lo cual hasta ahora, con los carruajes, no ocurría. En general, la gente lo consideró peligroso y poco seguro y no quedaron convencidos de que algún día llegara a ser popular.

Los domingos los pasábamos en Hietzig, en el café Domayer. Era muy agradable que nuestro padre tuteara al chofer y conversara con él con familiaridad. Lo veíamos como un rey bondadoso. Las propinas eran enormes, de algún modo la compensación por haberse tomado la confianza del tuteo. Regresar del campo en carruaje al anochecer es lo más bonito del mundo; uno duerme como un tronco. Y maldice el momento de la llegada; el coche ha sido la mejor cama que existe. Ahora hay que subir escaleras, desvestirse, unas tareas de lo más enojosas.

Para nosotros las manzanas al horno jugaban un papel muy importante. Después siempre quedaba su olor en las habitaciones. Ahora eso se ha perdido. También las castañas estofadas, de color dorado reluciente, encima del puré de col verde oscuro, era un festín que ahora está desapareciendo. A la nueva generación todo eso no le importa lo más mínimo.

Idolatrábamos a nuestros preceptores e institutrices, y ellos a nosotros. Los padres quedaban relegados a un discreto segundo plano, cobraban protagonismo solamente en situaciones excepcionales. Eran simplemente el «Tribunal Superior». Vivíamos en un mundo de «idilios románticos», por eso luego nos costó tanto acostumbrarnos a la vida real.

 

tumblr_nibpp4QXt61rdwik4o1_500

 

ERINNERUNG

Der Rathauspark duftet nun von edlen Bäumen und edlen Sträuchern. Es ist kühl und schattig. Aber damals war es eine endlose graue Wiese mit eingetretenen staubigen oder kotigen schmalen Fußwegen. Eines Tages stand eine grüne Bretterbude da, das erste Wandelpanorama in Wien, genannt »Der Rigi«. Es roch nach Öllämpchen, und mein Hofmeister und ich saßen in der ersten Reihe auf Strohsesselchen. Der Rigi und alle Seen und Bergesketten zogen an uns vorüber, zu den Klängen eines italienischen Werkels. Dann wurde es allmählich finster, und die Berghotelfenster beleuchteten sich, denn sie waren ausgeschnitten und dahinter Licht. Das gefiel mir. Später machten wir eines Tages die erste Pferdetramwayversuchsfahrt mit, vom Schottenring bis Dornbach. Es fiel mir auf, daß es fortwährend klingelte, was bisher bei den Fuhrwerken nicht zu beobachten war. Man hielt das Ganze für gefährlich und unsicher und glaubte nicht recht daran, daß es sich einbürgern werde.

Die Sonntage wurden in Hietzing bei »Domayer« verbracht. Es fiel uns angenehm auf, daß unser Vater dem Fiaker, der uns führte, du sagte und sich in leutselige Gespräche mit ihm einließ. Er kam uns vor wie ein milder Potentat. Die Trinkgelder waren enorm, gleichsam die Entschädigung für das vertrauliche Du. Die Rückfahrten vom Lande abends sind das Schönste; da schläft man wie ein Toter. Man verflucht den Moment der Ankunft, der Wagen ist das wunderbarste Bett gewesen. Aber jetzt kommt Stiegensteigen, Ausziehen, eine unsäglich beschwerliche Arbeit.

Gebratene Äpfel spielten bei uns eine große Rolle. Alles duftete in den Zimmern danach. Das ist ganz abgekommen. Auch gedünstete Kastanien, goldigglänzend, auf schwarzgrünem Kohlpüree, waren eine Festspeise, die jetzt im Absterben begriffen ist. Die neue Generation macht sich nichts daraus.

Wir vergötterten unsere Hofmeister und Gouvernanten, und sie uns. Die Eltern spielten nur eine zweite diskretere Rolle, traten erst in Aktion bei außergewöhnlichen Ereignissen. Sie waren einfach der »Oberste Gerichtshof«. Wir lebten »romantische Idyllen«, deshalb fiel es uns später so schwer, dem realen Leben Genüge zu leisten – – –.

 

 

 

Citació: Franz Kafka, “Cartes a la Milena” / 2

Avui, que és Sant Jordi, una carta de Franz Kafka adreçada a Milena Jesenská; literatura i flors.

[Praga, 30 juliol 1920]

Divendres

Sempre vols saber, Milena, si t’estimo, però això és una pregunta difícil, que no es pot respondre en una carta (ni tan sols en la de diumenge passat). Quan ens tornem a veure, t’ho diré, segur (si no em falla la veu).

Però no m’hauries de parlar del viatge a Viena; no vindré, i cada cop que el menciones és com si em posessis una tisa sobra la pell nua, que ja és com una petita pira que no s’extingeix, sinó que crema sempre amb la mateixa força, o amb una força creixent. I no crec que ho vulguis, això.

Les flors que vas rebre em fan patir molt. Tant, que ni tan sols puc desxifrar quina mena de flors eren. I ara són a la teva cambra. Si jo en fos l’armari, m’esmunyiria de l’habitació a plena llum. Almenys fins que les flors s’haguessin pansit i m’esperaria al rebedor. No, això no m’agrada. I tot és molt lluny i, tanmateix, tinc el picaporta de casa teva tan a prop dels ulls com el tinter.

……………………………………………………………………………………

Cartes a la Milena, traducció d’Anna Soler Horta [inèdita]

getScaledPicture

Citació: W. G. Sebald, ‘Del natural’ / 2

Digue’m, filla,

també se t’encongeix el cor,

un banc de grava acumulat any

rere any per les ones

del mar

fins al nord,

cada còdol una ànima morta,

i aquest cel tan gris

i tan baix

com no l’havia vist

mai abans?

Al llarg de l’horitzó

els vaixells de càrrega

travessen a un altre temps,

mesurat pel tic-tac

del Geiger de la central

de Sizewell, on lentament

es destrueix

el nucli del metall. Murmuris

de demència sobre el bruguerar

de Suffolk. Is this the

the promis’d end? Oh,

you are men of stones.

Allò que està mort

està ben mort. De l’amor

n’emergeix la vida. No sé

qui em diu què?, com?

on o quan? l’amor no és

res? o ho és tot?

aigua? foc? bé?

mal? vida? mort?

“La nit fosca es retira”, Del natural: Un poema elemental, traducció d’Anna Soler Horta [inèdita]

tumblr_nlw7g05ONe1tdeds6o1_1280

“La història com a ficció col·lectiva”

Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, Baviera, 1929) va publicar els tres primers volums de prosa de W. G. Sebald a la seva col·lecció «Die Andere Bibliothek» («L’Altra Biblioteca»), un projecte que va realitzar en col·laboració amb l’editor Franz Greno, el qual va donar a llum la preciosa primera edició de Nach der Natur (Nordlinge, 1988, amb fotografies de Thomas Becker). A El curt estiu de l’anarquia, aparegut el 1972 i editat ara en català per Virus Editorial, Enzensberger reflexiona, arran de la construcció de la biografia de l’anarquista Buenaventura Durruti, sobre el concepte d’història, «una invenció», diu, «que la realitat proveeix de material»:

 La història com a ficció col·lectiva «Cap escriptor no s’hauria decidit a escriure la història de la seva vida; s’assemblava massa a una novel·la d’aventures.» Aquesta és la conclusió a què va arribar Ilia Ehrenburg[1] l’any 1931 quan va conèixer Buenaventura Durruti, i tot seguit va posar fil a l’agulla. Amb quatre ratlles en va tenir prou per explicar el que creia que sabia sobre Durruti: «Aquest obrer metal·lúrgic havia lluitat per la revolució des que era molt jove. S’havia enfilat en barricades, havia atracat bancs, havia llançat bombes i segrestat jutges. L’havien condemnat a mort tres vegades: a Espanya, a Xile i a l’Argentina. Havia passat per incomptables presons i l’havien expulsat de vuit països.» I així successivament. La prevenció contra la «novel·la d’aventures» evidencia el vell temor del narrador que el prenguin per mentider, sobretot quan deixa d’inventar històries i en comptes d’això es refereix a la «realitat». Almenys aquest cop voldria que el creguessin. Però aleshores ha de bregar amb les sospites que tenen l’origen en la seva pròpia feina: «Ningú no es creu qui ha mentit una vegada, encara que digui la veritat.» Així doncs, per tal d’explicar la història de Durruti, l’escriptor ha de renegar de la condició de narrador. Després de tot, la prevenció que té contra la ficció amaga també el desengany que té quan comprèn que no ho sap tot sobre el personatge i que de la novel·la prohibida només en queda l’eco vague d’un seguit de converses en un cafè espanyol.

Tot i això, l’escriptor no aconsegueix silenciar del tot ni passar per alt les informacions que li han arribat. Les històries que ha sentit se n’apoderen i el converteixen en relator. Ara bé, d’on les ha tret, aquestes històries? Ehrenburg no cita cap font. Les quatre ratlles que escriu es fan ressò d’una confusa remor de veus, d’un producte social. Hi parlen persones anònimes, desconeguts: una boca col·lectiva. Totes aquestes declaracions anònimes i contradictòries, però, es combinen i adquireixen una qualitat nova: les històries esdevenen història. És així com s’ha transmès la història des de temps immemorials, en forma de llegendes, d’epopeies, de novel·les col·lectives.

La història com a ciència neix quan deixem d’estar subordinats a la tradició oral, quan apareixen els «documents»: notes diplomàtiques, tractats, actes, expedients. Però ningú no té al cap la història dels historiadors. L’aversió que suscita és elemental; sembla insuperable. Tothom l’ha sentit alguna vegada a l’escola. Per als pobles la història és i continuarà essent un feix d’històries. És allò que som capaços de recordar i de repetir sempre que vulguem: un relat. D’altra banda, la tradició no recula davant les llegendes, la trivialitat o l’error, sempre que hi vagi unida una representació de les lluites del passat. Això explica la impotència notòria de la ciència enfront de les auques i els rumors. «Aquesta és la meva posició; no puc fer-hi res.»[2] «I tanmateix es mou.» Cap investigació no podria esborrar l’impacte d’aquestes frases, encara que s’arribés a demostrar que mai no van ser pronunciades. La Comuna de París, la presa del Palau d’Hivern, Danton a la guillotina i Trotski a Mèxic: la imaginació col·lectiva té més participació en aquestes imatges que cap ciència. Al cap i a la fi, per a nosaltres la Llarga Marxa és el que ens n’han explicat. La història és una invenció que la realitat proveeix de material. Però no és una invenció qualsevol. L’interès que suscita es basa en els interessos dels que l’expliquen, i permet als que l’escolten de reconèixer i definir amb més precisió els seus propis interessos i els dels seus enemics. Devem agraïment a la recerca científica, aparentment desinteressada; en el fons, però, és un Schlemihl,[3] un personatge fictici. Només el veritable subjecte de la història projecta ombres. I les projecta en forma de ficció col·lectiva.

És així com s’ha d’entendre la novel·la de Durruti; no com una biografia fruit d’una recopilació de fets, i encara menys com un discurs científic. El seu camp narratiu va més enllà de la semblança d’un personatge. Engloba l’entorn, l’intercanvi amb situacions concretes sense les quals aquest personatge seria inimaginable. Durruti es defineix a través de la lluita, que dóna forma a la seva aura social, la qual es comunica, al seu torn, amb totes les accions, les declaracions i les intervencions que va fer el personatge. Tot el que s’explica de Durruti se submergeix en aquesta llum particular; resulta impossible distingir el que pot atribuir-se estrictament a la seva aura dels records que en tenen els que en parlen, incloent-hi els enemics. En canvi, sí que és factible definir el mètode narratiu, que deriva del personatge mateix. Les dificultats que aquest mètode planteja són les següents: es tracta de reconstituir la vida d’un home que va morir fa trenta-cinc anys i el llegat del qual es limita a «una muda, dues pistoles, uns prismàtics i unes ulleres de sol». L’inventari no enumerava res més. No disposem de les seves obres completes, i els escrits del difunt són molt escassos. Les seves accions van acabar absorbint la seva vida. Eren accions polítiques i sovint il·legals. Es tracta, doncs, de seguir-li el rastre, que, una generació després, ja no és tan visible; les traces s’han anat esborrant i estan a punt de caure en l’oblit. Tot i això, són nombroses, alhora que confuses. La memòria escrita està enterrada en arxius i biblioteques. Però existeix també una tradició oral. Moltes de les persones que van conèixer el difunt encara viuen; cal trobar-les i interrogar-les. El material que pot compilar-se d’aquesta manera és d’una varietat desconcertant: la forma, el to, el pes i l’actitud varien d’un fragment a un altre. La novel·la com a collage aplega reportatges, discursos, entrevistes i proclamacions; es nodreix de cartes, relats de viatges, anècdotes, fulls volants, polèmiques, notícies de diari, autobiografies, cartells i llibrets de propaganda. L’heterodòxia de les formes revela en tot cas la bretxa que s’obre en el material mateix. La reconstrucció és com un trencaclosques les peces del qual no acaben d’encaixar. És precisament a les esquerdes de la imatge on ens hem d’aturar. Encara que els narradors no ho sàpiguen, potser és aquí on hi ha la veritat que justifica el relat.

El més fàcil seria fer el desentès i afirmar que cada frase d’aquest llibre és un document. Però això serien paraules buides de sentit. Tan bon punt l’examinem amb deteniment, se’ns desfà entre els dits l’autoritat que el «document» té en aparença. Qui parla? Amb quin objectiu? En interès de qui? Què amaga? De què ens vol convèncer? Què sap realment? Quants anys han transcorregut entre el fet narrat i el moment de la narració? Què ha oblidat el relator? I d’on ha tret el que diu? Explica el que ha vist o el que li sembla que ha vist? Descriu el que li ha descrit algú altre? Són preguntes que ens porten lluny, molt lluny, perquè respondre-les ens obligaria, per cada testimoni, a interrogar-ne cent més; cada pas d’aquesta verificació ens allunyaria encara més de la reconstrucció i ens acostaria a la destrucció de la història. Al final hauríem liquidat el que preteníem trobar. No, la fal·libilitat de les fonts és una qüestió de principi, i les divergències que presenten no es poden resoldre per mitjà de la crítica de les mateixes fonts. Fins i tot la «mentida» conté un moment de veritat, i la veritat dels fets incontestables, en el cas que l’arribéssim a trobar, no ens aportaria res. La tradició opalescent, l’espurneig col·lectiu prové del moviment dialèctic de la història. És l’expressió estètica dels seus antagonismes.

Qui tingui en compte aquest fet no marrarà el camí quan exerceixi de reconstructor, l’última baula (o, més aviat, la penúltima com veurem més endavant) d’una llarga cadena de narradors de fets esdevinguts d’una manera o potser d’una altra i que, en el transcurs de la narració, s’han convertit en història. Com tots els que l’han precedit, el reconstructor també vol treure a la llum o ressaltar un interès particular. No és imparcial, intervé en el relat. La seva primera intervenció consisteix a escollir aquesta història i no una altra. L’interès que revela la seva recerca no aspira a ser complet. El cronista ha descartat, interpretat, escurçat i encaixat elements diversos, i ha integrat en el conjunt de ficcions descobertes la seva pròpia ficció, intencionadament o sense voler-ho; i la seva, de ficció, es legitima precisament en acceptar les altres. El reconstructor deu la seva autoritat a la ignorància. No va arribar a conèixer Durruti, no va prendre part en les seves fetes, no en sap pas més coses que els altres. I tampoc no diu l’última paraula. Ja que, després d’ell, la persona que transformarà la història rebutjant-la o acceptant-la, oblidant-la o preservant-la, ometent-la o reportant-la, aquesta persona, l’última de moment, és el lector. La seva llibertat també és limitada, perquè el que es troba no és un mer «material» disseminat davant seu sense cap intenció concreta, d’una manera absolutament objectiva, untouched by human hands. Ben al contrari. Tot aquesta material ha passat per moltes mans, està gastat per l’ús. Aquesta novel·la ha estat escrita més d’una vegada, per moltes més persones que les que s’anomenen al final del llibre. El lector és una d’aquestes persones, l’última que explica aquesta història. «Cap escriptor no s’hauria decidit a escriure-la.» [1] Ilia Ehrenburg (Kíev, 1891 – Moscou, 1967) va ser un escriptor i periodista rus. Arran de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 1931, va viatjar a Espanya, on va conèixer Buenaventura Durruti, i durant la Guerra Civil Espanyola hi va treballar com a corresponsal del diari Izvèstia. [2] Paraules que, d’acord amb la tradició, va pronunciar Martí Luter el 1521 quan l’emperador Carles V va convocar-lo a la dieta de Worms, a petició del senyor de Wittenberg, perquè es retractés de la seva doctrina. [3] Peter Schlemihl, protagonista de la novel·la La meravellosa història de Peter Schlemihl, d’Adelbert von Chamisso, ven la seva ombra al diable.

El curt estiu de l’anarquia: La vida i la mort de Buenaventura Durruti, traducció d’Anna Soler Horta, Barcelona, Virus Editorial, 2015

tumblr_n2z7qx9brU1tri1c0o1_500

Vídeo: ‘Das Literarische Quartett’ (14.01.1993)

El cèlebre programa de la televisió alemanya Das Literarische Quartett, presentat per l’igualment cèlebre crític literari Marcel Reich-Ranicki, va dedicar una part de l’emissió del 14 de gener de 1993 a Die Ausgewanderten (Els emigrats). El llibre havia aparegut el 1992 a la col·lecció «Die Andere Bibliothek» (Frankfurt, Eichborn), editada per Hans Magnus Enzensberger.

67286389

Entre els minuts 46:18 i 58:43 Reich-Ranicki i la resta de crítics que participen al programa discuteixen sobre les qualitats de la prosa de Sebald i el seu ús de les imatges. Reich-Ranicki considera que Sebald és un bon autor que, tanmateix, no passarà a la història de la literatura i que la utilització que fa del material gràfic al llibre és absolutament trivial.

Citació: Hannah Arendt

«No es cantarà cap missa, no es dirà cap kaddish.» Aquests morts no deixen darrere seu cap testament escrit i amb prou feines cap nom; no els podem retre el darrer homenatge, no podem consolar les seves vídues i els seus orfes. Són víctimes, una mena de víctimes que no existien des que Cartago i el Moloc van ser destruïts. Només podem acabar de somiar els seus somnis.

«No es dirà cap kaddish», Aufbau (19 juny 1942), traducció d’Anna Soler Horta [inèdita]

tumblr_mo2u4ex5i61r87i11o2_500