Frag/ment 2

tumblr_ni8xrt04lj1rdwik4o1_500

Carreguen contra els murs / paraules d’altres temps.

Citació: W. G. Sebald, ‘Luftkrieg und Literatur’

Es difícil hacerse hoy una idea medianamente adecuada de las dimensiones que alcanzó la destrucción de las ciudades alemanas en los últimos años de la Segunda Guerra Mundial, y más difícil aún reflexionar sobre los horrores que acompañaron a esa devastación. […] Aquella aniquilación hasta entonces sin precedente en la Historia pasó a los anales de la nueva nación que se reconstruía sólo en forma de vagas generalizaciones y parece haber dejado únicamente un rastro de dolor en la conciencia colectiva […]. Una situación por completo paradójica si se piensa cuántas persona estuvieron expuestas a esa campaña día tras día, mes tras mes, año tras año, y cuánto tiempo, hasta muy avanzada la posguerra, siguieron enfrentándose con sus consecuencias reales que (como hubiera cabido pensar) sofocaban toda actitud positiva ante la vida. A pesar de la energía casi increíble con que, después de cada ataque, se trataba de restablecer unas condiciones en cierta medida aceptables, en ciudades como Pforzheim, que en un solo raid en la noche del 23 de febrero de 1945 perdió casi un tercio de sus 60.000 habitantes, todavía después de 1950 había cruces de madera sobre los montones de escombros, y sin duda los espantosos olores que, como cuenta Jannet Flanner en marzo de 1947, se despertaron en los bostezantes sótanos de Varsovia con los primeros calores de la primavera, se esparcieron también inmediatamente después de la guerra por las ciudades alemanas. Sin embargo, aparentemente no penetraron en la conciencia de los supervivientes que resistieron en el lugar de la catástrofe. La gente se movía «por las calles entre las horrorosas ruinas», decía una nota fechada a finales de 1945 de Alfred Döblin en el suroeste de Alemania, «realmente como si no hubiera pasado nada… y la ciudad hubiera sido siempre así».

Sobre la historia natural de la destrucción, traducció de Miguel Sáenz, Barcelona, Anagrama, 2003, p. 13-15

‘Parla, memòria’: Sebald i Nabókov

Parla, memòria, de Vladímir Nabókov, és sens dubte, una de les fonts de la prosa de Sebald. La seva presència plana, per exemple, sobre tot el llibre Els emigrats, on apareix fins i tot una fotografia de l’autor. De fet, era una de lectures predilectes de Sebald; no és estrany, doncs, que la seva biblioteca (conservada al Deutsches Literaturarchiv, a Marbach) contingués un exemplar profusament anotat d’aquest llibre.

Sebald va escriure un assaig breu dedicat a Nabókov, que pot llegir-se al llibre Campo Santo, un volum publicat després de la mort de l’escriptor, l’any 2003. Al text, compost per un únic paràgraf de nou pàgines i titulat «Traumtexturen: Kleine Anmerkung zu Nabokov», s’hi llegeix: «Immer wieder hat Nabokov […] versucht, ein wenig Licht in das Dunkel zu beiden Seiten unseres Lebens zu bringen» (‘Nabokov intenta reiteradament irradiar una mica de llum sobre la foscor que s’estén a banda i bada de la nostra vida’).

El llibre de Nabókov és només un dels nombrosos elements que componen el conjunt de relacions que Sebald estableix amb textos aliens. Aquesta intertextualitat característica de les seves creacions condiciona la traducció de qualsevol text sebaldià i alhora l’enriqueix, ja que el traductor dels seus textos ha de llegir o rellegir els autors que Sebald homenatja; la dificultat és encara més gran quan es tracta de citacions encobertes.

Una mostra de l’afluència del llibre de Nabókov a la prosa de Sebald és el fragment següent, extret d’Austerlitz. En l’evocació que fa Austerlitz d’Adela, la mare d’un amic seu, s’hi barreja la descripció que Nabókov fa de la seva mare a Parla, memòria:

Cap a les quatre de la tarda vaig baixar amb en Gerald fins a l’estació de Barmouth. Quan en vaig tornar —ja vesprejava, i hi havia suspesa en l’aire una pluja fina que no acabava de caure a terra—, va dir l’Austerlitz, l’Adela va sortir-me a l’encontre del fons nebulós del jardí, embolcallada amb una roba de llana d’un marró verdós, al borrissol fi i encrespat de la qual penjaven milions de gotetes d’aigua que formaven al seu voltant una mena d’aurèola argentada. Al plec del braç dret hi duia un ram ufanós de crisantems rubiginosos, i després que travesséssim el pati en silenci i ens aturéssim al llindar de la porta, va alçar la mà que li quedava lliure i va enretirar-me els cabells del front, com si amb aquell gest sabés que tenia el do de ser escoltada. Sí, encara la veig, va dir l’Austerlitz; per a mi continua essent tan bonica com era aleshores.

W. G. Sebald, Austerlitz, trad. d’Anna Soler Horta, Barcelona, Edicions 62, 2003, p. 96.

Les tardes de cel ennuvolat, tota sola sota el plugim, la mare, amb un cistell (tacat de blau per dins dels nabius d’algú altre), començava una llarga caminada per buscar bolets. Cap a l’hora de sopar, la vèiem aparèixer entre les profunditats nebuloses d’un passeig del parc, la seva petita silueta embolicada i encaputxada amb una roba de llana d’un marró verdós, damunt de la qual innombrables gotetes d’humitat feien una mena de boirina que l’envoltava. Quan, sortint de sota els arbres que gotejaven, s’acostava i em veia, el seu rostre oferia una expressió estranya i trista, que podia haver significat mala sort, però que jo sabia que era la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador triomfant. Just abans d’arribar fins a mi, amb un moviment lànguid i sobtat del braç i l’espatlla i un «Uf!» d’esgotament exagerat, deixava anar el cistell, per donar a entendre com pesava i que fabulosament ple que el duia.

Vladímir Nabókov, Parla, memòria, trad. d’Oriol Carbobell, Barcelona, Edicions 62, 2000, p. 41.

getScaledPicture-2

La revista ‘El Funàmbul’ dedica un monogràfic a W. G. Sebald

El Funàmbul: Revista de Cultura dedica el número 6, aparegut aquest estiu, a W. G. Sebald. Tots els sebaldians hem de congratular-nos de la publicació d’aquest magnífic monogràfic, que inclou una conversa amb l’escriptor, la traducció al català del text «La cour de l’ancienne école» i un article d’Anna Montané sobre l’encontre de Walter Benjamin i W. G. Sebald a la novel·la Austerlitz, entre altres aportacions igualment interessants. N’adjunto el sumari a continuació:

Captura de pantalla 2015-06-21 a les 18.39.49

El Funàmbul és una publicació trimestral que dirigeix amb rigor i independència David Cuscó, i els seus principis «són el seu contingut». Els cinc números publicats fins ara —que es poden comprar a través de la pàgina web de la revista (www.elfunambul.cat)— porten per títol: Bruno SchulzPer què escrivim?, Walter BenjaminAproximacions a la Xoà i Weltliteratur. La revista es defineix d’aquesta manera:

El Funàmbul pretén desmuntar tòpics sobre què interessa o no els lectors en català i apropar el màxim nombre de gent possible a mons poc o gens explorats en la nostra llengua. Defugim tot el que tingui a veure amb el concepte de actualitat, entès com a sinònim de moda perquè, com Benjamin, sabem que la moda és el ritual segons el qual ha d’adorar-se el fetitxe de la mercaderia. Bruno Schulz, Ramon Esquerra, Robert Walser, W. G. Sebald, Danilo Kiš, Éric Rohmer, Joan Sales, Paul Celan, Charles Baudelaire, Franz Kafka, Isaac Babel, Jorge Luis Borges i Béla Tarr sempre seran actuals perquè mai no ho han estat.

 

cropped-eugene-de-salignac2

Citació: Peter Altenberg, “Erinnerung” (“Record”)

Com Walter Benjamin a Infància a Berlín cap al 1900Peter Altenberg (Viena, 1859-1919) testimonia amb els seus «esbossos» l’ànima de la societat vienesa del final del segle XIX i la seva infantesa en el si d’una família de comerciants jueus. Amb els seus relats impressionistes, l’escriptor mira cap enrere per recuperar amb nostàlgia la innocència perduda i també el passat col·lectiu d’un país, una societat i una manera d’entendre el món que estaven desapareixent.

La prosa d’Altenberg —amic d’Egon Friedell, Karl Kraus, Alfred Polgar, Arthur Schnitzler i altres autors de la Jove Viena— és inèdita en català. En castellà se’n poden llegir dos reculls: Páginas escogidas (traducció d’Adan Kovacsics, Grijalbo Mondadori, 1997) i Amanecer en el Prater (traducció de Blanca J. De Carranza y Queirós, Ellago, 2008). Precisament aquest segon recull inclou una narració titulada “Recuerdo” (publicada amb el títol d'”Erinnerung” al volum Neues Altes, Berlín, 1911), que reprodueixo a continuació, seguida de l’original alemany.

RECUERDO

En el Rathauspark hoy huele a nobles árboles y arbustos. Hay sombra por todas partes y se está fresquito. Pero en aquella época no era más que un infinito prado gris con estrechos caminos pisoteados, polvorientos o llenos de lodo. Un día apareció ahí una caseta de madera, el primer panorama de Viena, que se llamaba «El monte Rigi». Olía a quinqués, y mi preceptor y yo nos sentábamos en pequeñas sillas de paja a primera fila. Veíamos pasar el Rigi, todos los lagos y todas las sierras montañosas a gran velocidad al ritmo de la música de un organillo italiano. Luego oscurecía poco a poco, y las ventanas del Berghotel se encendían, porque estaban recortadas y detrás había luz. Eso me gustaba mucho. Un día, más adelante, participamos en el paseo experimental del tranvía de caballos, desde Schottering hasta Dornbach. Me di cuenta de que sonaba la campanilla todo el rato, lo cual hasta ahora, con los carruajes, no ocurría. En general, la gente lo consideró peligroso y poco seguro y no quedaron convencidos de que algún día llegara a ser popular.

Los domingos los pasábamos en Hietzig, en el café Domayer. Era muy agradable que nuestro padre tuteara al chofer y conversara con él con familiaridad. Lo veíamos como un rey bondadoso. Las propinas eran enormes, de algún modo la compensación por haberse tomado la confianza del tuteo. Regresar del campo en carruaje al anochecer es lo más bonito del mundo; uno duerme como un tronco. Y maldice el momento de la llegada; el coche ha sido la mejor cama que existe. Ahora hay que subir escaleras, desvestirse, unas tareas de lo más enojosas.

Para nosotros las manzanas al horno jugaban un papel muy importante. Después siempre quedaba su olor en las habitaciones. Ahora eso se ha perdido. También las castañas estofadas, de color dorado reluciente, encima del puré de col verde oscuro, era un festín que ahora está desapareciendo. A la nueva generación todo eso no le importa lo más mínimo.

Idolatrábamos a nuestros preceptores e institutrices, y ellos a nosotros. Los padres quedaban relegados a un discreto segundo plano, cobraban protagonismo solamente en situaciones excepcionales. Eran simplemente el «Tribunal Superior». Vivíamos en un mundo de «idilios románticos», por eso luego nos costó tanto acostumbrarnos a la vida real.

 

tumblr_nibpp4QXt61rdwik4o1_500

 

ERINNERUNG

Der Rathauspark duftet nun von edlen Bäumen und edlen Sträuchern. Es ist kühl und schattig. Aber damals war es eine endlose graue Wiese mit eingetretenen staubigen oder kotigen schmalen Fußwegen. Eines Tages stand eine grüne Bretterbude da, das erste Wandelpanorama in Wien, genannt »Der Rigi«. Es roch nach Öllämpchen, und mein Hofmeister und ich saßen in der ersten Reihe auf Strohsesselchen. Der Rigi und alle Seen und Bergesketten zogen an uns vorüber, zu den Klängen eines italienischen Werkels. Dann wurde es allmählich finster, und die Berghotelfenster beleuchteten sich, denn sie waren ausgeschnitten und dahinter Licht. Das gefiel mir. Später machten wir eines Tages die erste Pferdetramwayversuchsfahrt mit, vom Schottenring bis Dornbach. Es fiel mir auf, daß es fortwährend klingelte, was bisher bei den Fuhrwerken nicht zu beobachten war. Man hielt das Ganze für gefährlich und unsicher und glaubte nicht recht daran, daß es sich einbürgern werde.

Die Sonntage wurden in Hietzing bei »Domayer« verbracht. Es fiel uns angenehm auf, daß unser Vater dem Fiaker, der uns führte, du sagte und sich in leutselige Gespräche mit ihm einließ. Er kam uns vor wie ein milder Potentat. Die Trinkgelder waren enorm, gleichsam die Entschädigung für das vertrauliche Du. Die Rückfahrten vom Lande abends sind das Schönste; da schläft man wie ein Toter. Man verflucht den Moment der Ankunft, der Wagen ist das wunderbarste Bett gewesen. Aber jetzt kommt Stiegensteigen, Ausziehen, eine unsäglich beschwerliche Arbeit.

Gebratene Äpfel spielten bei uns eine große Rolle. Alles duftete in den Zimmern danach. Das ist ganz abgekommen. Auch gedünstete Kastanien, goldigglänzend, auf schwarzgrünem Kohlpüree, waren eine Festspeise, die jetzt im Absterben begriffen ist. Die neue Generation macht sich nichts daraus.

Wir vergötterten unsere Hofmeister und Gouvernanten, und sie uns. Die Eltern spielten nur eine zweite diskretere Rolle, traten erst in Aktion bei außergewöhnlichen Ereignissen. Sie waren einfach der »Oberste Gerichtshof«. Wir lebten »romantische Idyllen«, deshalb fiel es uns später so schwer, dem realen Leben Genüge zu leisten – – –.