‘Austerlitz’, la nova pel·lícula de Sergei Loznitsa

El director Sergei Loznitsa acaba d’estrenar, al Festival Internacional de Cinema de Venècia, el seu últim documental: Austerlitz, lliurement inspirat en el llibre homònim de W. G. Sebald. El film és un retrat de les persones que visiten els antics camps de concentració nazis i una reflexió sobre el fenomen que es produeix quan uns indrets de mort i destrucció són transformats en destinacions turístiques.

Filmada en blanc i negre, la pel·lícula mostra els rius de persones que aflueixen als camps de concentració de Dachau, al nord de Munic, i de Sachsenhausen, als afores de Berlín, i posa de manifest, de vegades d’una manera sarcàstica, la relació que s’estableix entre la cultura contemporània i el substrat sobre el qual s’assenten aquests llocs de peregrinació (o pelegrinació) moderns.

Austerlitz també s’ha pogut veure al Festival Internacional de Cinema de Toronto, en el marc del qual Andréa Picard descriu així el documental de Loznitsa:

Contemplative and disconcerting, Loznitsa’s film is not only a reflection on the mediatization and the spectacularization of the Holocaust, but on the insuperable gap between past and present — the tension between our attempts to learn from our history and the inability to truly recapture it. A provocative film of multiple readings, a meditation on both the banality and the depths of evil, the limits of memory and the very possibility of empathy in a consistently troubled world,Austerlitz ultimately asks what it is to be human in the face of horror.

 

El ‘Diccionari de la traducció catalana’, en línia

El Diccionari de la traducció catalana, publicat com a llibre el 2011 (premi Crítica Serra d’Or 2012), compila per primera vegada els traductors i les traductores més rellevants de tots els temps, fins als nascuts el 1950, que han traduït de qualsevol llengua al català, com també les traduccions anònimes i col·lectives sobresortints. Conté un miler d’entrades, amb dades biogràfiques, presentació i valoració de les traduccions i bibliografia de les obres traduïdes al català i dels estudis que han suscitat. Dirigit per Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, la conjunció del treball d’una vuitantena d’especialistes permet que avui puguem disposar d’un primer catàleg sistematitzat de traductors, de traduccions i de bibliografia crítica.

Passats cinc anys de la publicació del Diccionari de la traducció catalana, el PEN Català ha ofert la possibilitat que formi part de la plataforma Visat (revista digital de literatura i traducció). Això significa que l’obra pot consultar-se en línia i ofereix la possibilitat d’actualitzar-la contínuament.

Per accedir al Diccionari de la traducció catalana, cliqueu aquí.

diccionari

Citació: Elie Wiesel (1928-2016)

Without memory, our existence would be barren and opaque, like a prison cell into which no light penetrates; like a tomb which rejects the living. Memory saved the Besht, and if anything can, it is memory that will save humanity. For me, hope without memory is like memory without hope.

“Hope, Despair and Memory”, conferència pronunciada l’11 de desembre del 1986 amb motiu de la concessió del Premi Nobel de la Pau

Andrew Polushkin, Memory ErosionFoto: Andrew Polushkin, Memory Erosion

 

Àudio: ‘El Funàmbul’, ara a la ràdio, dedica un programa a ‘Els emigrats’

Recentment, la imprescindible revista El Funàmbul s’ha transformat en un programa radiofònic, que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s’emet cada dissabte de a 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent.

El primer programa d’El funàmbul a Ràdio Vilafranca es titula «Els emigrats» i està dedicat a l’obra homònima de W. G. Sebald. En aquest programa David Cuscó m’entrevista a propòsit del llibre de Sebald, i també hi participa Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, que parla de Gegants de gel, de Joan Benesiu, segurament l’epígon més sebaldià que hi ha dins el món literari català. Un altre protagonista d’aquest primer funàmbul radiofònic és El desgavell, de Ferran Planes.

Podeu escoltar el programa (9/04/2016) fent clic aquí.

5fcb7b7d6112ed4191202dd1498a6df7

Vídeo: ‘The train stop’

Sergei Loznitsa (1964), cineasta d’origen bielorrús, és un dels observadors actuals més particulars i precisos de l’Europa de l’Est. Autor de pel·lícules documentals i de ficció multipremiades, amb curtmetratges com The train stop, de l’any 2000, Loznitsa construeix autèntics poemes cinematogràfics, tenyits de lirisme i melancolia, gràcies a l’acurat muntatge i al tractament de la imatge i del so. Sense dispositius explicatius de cap mena, el curt The train station mostra la sala d’espera d’una estació plena de passatgers sumits en un son estrany, ininterromput. Què esperen? Què els despertarà? Per veure el curtmetratge, cliqueu aquí.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

The train stop, 2000 (25 min, blanc i negre, mono, 35 mm)

Com descriure l’indescriptible

Arran de l’estrena a l’Estat espanyol de la pel·lícula Saul fia («El fill de Saül»), del director hongarès László Nemes, alguns diaris s’han fet ressò del debat sobre els límits de la representació de la Xoà que el film ha reobert sobretot a França. Us adjunto a continuació un article en castellà sobre aquesta qüestió; el signa l’historiador Santos Juliá, i va publicar-se al diari El País el 10 de gener de 2016.
El lado oscuro del pasado

Fue Walter Benjamin quien, en El narrador, llamó la atención sobre el hecho de que al término de la Gran Guerra había comenzado un proceso que cuando él escribía (1936) aún no se había detenido: que la gente volvía enmudecida del campo de batalla; que en lugar de retornar más ricos en experiencias comunicables, volvían empobrecidos. Y fue Primo Levi en el apéndice a Si esto es un hombre quien, cuarenta años después (1976), escribió que en los tiempos de posguerra la gente no tenía muchas ganas de regresar con la memoria a los dolorosos años que acababan de pasar.

Testigos cuya capacidad de recordar había quedado interrumpida o que funcionaba como compensación arbitraria, escribirá W. G. Sebald al romper con su gran alegato Sobre la historia natural de la destrucción el tabú que había impedido hablar a los alemanes —mientras los ingleses levantaban las cejas o celebraban el resultado— de las tormentas de fuego provocadas por los bombardeos de la Royal Air Force en cumplimiento de un plan fríamente calculado por estrategas británicos, con Winston Churchill entre sus primeros inspiradores. Si quienes regresaban del Lager, para sentirse vivos, no podían recordar, quienes se habían salvado de los grandes incendios de ciudades devastadas vagaban entre escombros y cenizas, en Alemania o en Japón, con la memoria perdida.

Sobre esta memoria suspendida o definitivamente arrasada se construyó la nueva Europa. Tal vez no haya podido ocurrir de otra manera; tal vez fue necesario que los franceses tardaran tres décadas en superar el síndrome de Vichy y enfrentarse al hecho de que no toda Francia corrió a engrosar las filas de la Resistencia, que sus intelectuales continuaron la fiesta sin percatarse de que eran alemanes uniformados quienes paseaban por Saint Germain y se sentaban en el café de Flore, o que eran niños judíos los que, de la noche a la mañana, desaparecían de sus aulas. Tal vez los alemanes, para recuperar las energías necesarias a la obra de reconstrucción de sus ciudades devastadas, no tuvieran otra alternativa que evadir la culpa afirmando, como le decía un antiguo discípulo, por lo demás auténticamente honesto, a un asombrado Theodor Adorno, que ellos, los alemanes, nunca se habían tomado en serio el antisemitismo.

shoah03

Aquel silencio sobre el pasado que cayó sobre Europa no afectó únicamente a la supresión de lo que habiendo ocurrido, se silenciaba, sino también a lo que, aún sin haber sucedido, se añadía para encontrar en la memoria cuidadosamente elaborada un sentido al presente. Pues fue esta supresión de buena parte de lo ocurrido, su olvido consciente o su involuntaria amnesia, colmada luego con memorias ritualizadas, o con la construcción de identidades colectivas a salvo de toda mancha, lo que ha llenado las narraciones de testigos o de supuestos testigos y de quienes, basándose solo en recuerdos personales, transformaron el pasado en una representación mitológica, como Shlomo Sand reprochaba a Claude Lanzmann cuando este rechazó la posibilidad de incluir en su Shoah —una película de nueve horas de duración repleta de trenes— la imagen de algún convoy saliendo de París con su cargamento de judíos a bordo. Es el silencio de los memorialistas de oficio, que en la lápida de un barrio judío de París escribieron que de aquel lugar varios miles de niños franceses fueron llevados a los campos de Polonia para no volver jamás, olvidando que aquellos niños eran judíos y que fueron deportados no por ser franceses sino por ser judíos, como tuvo que recordarnos Gerda Larner.

Europa como continente oscuro o continente salvaje, Europa como tierra de sangre, campos de exterminio, ciudades destruidas en tormentas de fuego, poblaciones deportadas o desplazadas en la seguridad de que su destino era la muerte, millones de hombres, mujeres y niños sacrificados: ante crímenes de esta naturaleza, los historiadores de la generación que en las dos últimas décadas ha llegado a una fecunda madurez, no presumen de ser testigos, ni memorialistas, ni jueces, solo narradores documentados de lo ocurrido, sin dejar nunca de hurgar más allá de los recuerdos recibidos, sin convocar a duelo, sin destinar su trabajo a la construcción de una identidad, cualquiera que sea.

Han sido, en efecto, estos historiadores (Judt, Rousso, Snyder, Lowe, Friedrich, Mazower, Goldhagen, Riding…) los que, al quebrantar con su incansable indagación los tabúes que la memoria, tanto como el olvido, tienden sobre las hecatombes del pasado, han enfocado sus cámaras sobre el lado oscuro de los hechos para que nada de ese pasado se pierda, para que de todo quede registro, para que todo algún día se recuerde.

Citació: Walter Benjamin, ‘Infància a Berlín cap al 1900’ / 2

UN ÀNGEL DE NADAL

Tot començava amb els avets. Un matí, anant cap a l’escola, se’ns apareixien enganxats a cada cantonada, com uns segells verds que tancaven la ciutat convertida en un gran paquet de Nadal. Un bon dia el paquet esclatava, i tot de joguines, nous, palla i ornaments brollaven del seu interior: era el mercat de Nadal. A més d’aquestes coses, però, n’emergia una altra: la pobresa. De la mateixa manera que les pomes i les nous podien mostrar-se a la safata de Nadal amb una mica d’oripell al costat del massapà, als pobres se’ls permetia d’anar als barris benestants proveïts de cintes d’or o de plata i espelmes de colors. Els rics enviaven la canalla a comprar xaiets de llana als fills dels pobres o a repartir les almoines que, per vergonya, no gosaven donar ells mateixos. Mentrestant, a la galeria ja s’hi alçava l’arbre que la meva mare havia comprat d’amagat i havia fet pujar per l’escala de servei. I més meravellós que tot el que li conferia la llum de les espelmes era veure com la festa que ja era a tocar s’enredava cada dia més en les seves branques. Als patis, els orguenets començaven a allargar l’últim termini amb les corals. Finalment, però, l’espera expirava i tornava un d’aquells dies dels quals recordo els més reculats.

No em movia de l’habitació fins que per fi eren les sis. Cap festa, més endavant en la vida, no coneix aquesta hora que s’estremeix com una fletxa al cor del dia. Es feia fosc; tot i això, no encenia el llum, per no apartar els ulls de les finestres de l’altra banda del pati, darrere les quals cremaven les primeres espelmes. De tots els moments de l’existència d’un arbre de Nadal, el més angoixós de tots és l’instant en què sacrifica les agulles i les branques a l’obscuritat per no ser res més que una constel·lació inabastable i tanmateix propera a la penombra d’una finestra d’un pis interior. Però, quan una tal constel·lació agraciava de tant en tant una de les finestres abandonades, mentre que moltes altres continuaven sumides en la foscor i d’altres d’encara més tristes es marcien a la claror dels llums de gas del capvespre, em feia l’efecte que aquelles finestres nadalenques estotjaven la solitud, la vellesa i la misèria —tot el que callaven els pobres.

Llavors em tornava a recordar dels regals que els meus pares m’estaven preparant. Però, així que m’apartava de la finestra, amb la pesantor que només la imminència d’una felicitat assegurada ens pot fer néixer al cor, percebia una presència estranya a l’habitació. Només era un aire, de manera que les paraules que se’m dibuixaven als llavis eren com els plecs que fa sobtadament una vela inerta per l’efecte d’una brisa fresca: «Jesús és nat per treure’ns de pecat i dar-nos alegria». L’àngel que havia començat a prendre forma amb aquestes paraules s’esvaïa amb elles. Però no em quedava gaire estona més a l’habitació buida. Em cridaven a la del davant, on l’arbre acabava d’entrar en la glòria, la qual cosa me’n distanciava, fins que, privat del seu peu, colgat sota la neu o lluent sota la pluja, posava fi a la festa just allà on un orguenet l’havia començat.

Infància a Berlín cap al 1900, traducció d’Anna Soler Horta, Palma, Lleonard Muntaner, 2013

302f8667a285c8273664c6dd597e14b6