Els llibres de Sebald contenen nombroses referències al cinema; algunes pel·lícules funcionen com a punt d’inflexió per fer avançar la narració. A la tercera història d’Els emigrats, per exemple, Cosmo Solomon pateix una crisi nerviosa quan veu el film de Fritz Lang Dr. Mabuse, der Spieler (1922). Solomon confon el que veu a la pantalla amb la realitat:

La segona crisi greu d’en Cosmo sembla que va estar relacionada amb una pel·lícula alemanya sobre un jugador que aleshores feien a Nova York i que en Cosmo va qualificar de laberint en què volien empresonar-lo i fer-lo tornar boig invertint les imatges com en un joc de miralls. Va inquietar-lo especialment un episodi cap al final de la pel·lícula en què un firaire i hipnotitzador anomenat Sandor Weltmann sumia el públic en una mena d’al·lucinació col·lectiva. Del fons de l’escenari emergia, segons la descripció que en Cosmo no es cansava de repetir a l’Ambros, el miratge d’un oasi. Una caravana provinent d’un palmerar sortia a l’escenari, baixava a la platea, avançava entre els espectadors, que giraven el cap, estupefactes, i tornava a desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut. El més espantós, hi insistia en Cosmo, era que ell havia abandonat la sala amb la caravana i que ja no sabia dir on era.

(Els emigrats, 98-99.)

A l’interessantíssim volum Searching for Sebald: Photography after W. G. Sebald (Los Angeles, The Institute of Cultural Inquiry, 2007), Mattias Frey dedica un capítol a l’estudi de la relació entre els llibres de W. G. Sebald i el cinema: “Theorizing Cinema in Sebald and Sebald with Cinema” (p. 226-241).