Citació: Baal Shem Tov

En el record hi ha el secret de la redempció.

Baal Shem Tov (Ucraïna, 1698-1760), rabí i escriptor

Anuncis

El Liston’s Music Hall de Manchester

El 1966 W. G. Sebald va traslladar-se a Manchester, on va iniciar la seva carrera de professor universitari. L’escriptor tenia aleshores vint-i-dos anys i en va passar tres a la ciutat, on durant la dècada dels seixanta vivien més de dos milions de persones.

Al final del capítol titulat de primer «Max Aurach» i, posteriorment, «Max Ferber», el narrador torna a Manchester per visitar el seu amic Max Ferber, ingressat al Withington Hospital a causa d’un emfisema pulmonar. En sortir de l’hospital, travessa a peu la ciutat i comprova que molts edificis amenacen ruïna. Finalment ateny l’imposant construcció del final del segle XIX que allotja el Midland Hotel i que recorda una «fortalesa fantàstica». Assegut al nínxol de la finestra de l’habitació de l’hotel, abismat en les seves cavil·lacions bressades per la remor de la pluja del capvespre, el narrador fa memòria del Liston’s Music Hall, on durant els anys seixanta un menut cantant d’òpera solia interpretar llargs passatges de Parsifal en alemany.

El local, ja desaparegut i anomentat Liston pel còmic, ventríloc i imitador Harry Liston, que actuava al teatre Stockport, era força popular durant la dècada dels seixanta i setanta. Les fotografies de sota daten del 1971.

Així és com rememora el narrador d’Els emigrats l’ambient que regnava en aquella època al music hall:

El Liston’s Music Hall era el centre de la ciutat, prop de Picadilly Garden, sobre una anomenada wine lodge on es reunien les prostitutes i se servia xerès australià d’uns barrils enormes. Tothom que en tenia ganes podia enfilar-se a l’escenari d’aquell music hall freqüentat per un públic molt divers i en general força begut, i interpretar, entre núvols de fum, qualsevol peça, acompanyat al Wurlitzer per una dona guarnida sempre amb un vestit de tul de color rosa. Normalment es tractava de balades populars i cançons sentimentals que llavors estaven de moda. «The old home town looks the same as I step down from the train», així començava l’èxit de l’hivern 1966-1967. «And there to greet me are my Mama and Papa».

A altes hores de la nit, quan el rebombori ranejava en el caos, hi actuava almenys dos cops per setmana el tenor heroic conegut amb el nom de Siegfried, que no devia mesurar més de cinc peus d’alçada. Tenia una cinquanta anys; duia un abric amb mostra d’espiga que gairebé li arrossegava; al cap, un borsalino tirat cap enrere; cantava «O weh, des Höchsten Schmerzenstag» o «Wie dünkt mich doch die Aue heut so schön», o qualsevol altre airoso colpidor, i no dubtava a escenificar acotacions de l’estil «Parsifal està a punt de desmaiar-se», amb el toc dramàtic que cada peça requeria. I ara, al cinquè pis del Midland, assegut sobre l’abisme en una mena de púlpit de vidre, el tornava a sentir per primer cop des d’aleshores. La seva veu m’arribava de tan lluny que semblava que en Siegfried vagués darrere els bastidors d’un escenari que s’estenia fins a l’infinit.

(Els emigrats, p. 242-243.)

L’estació de tren de Grodno (Bielorússia)

L’estació bielorussa de Grodno, ara remodelada, és un dels indrets per on passa el camí de l’exili de Henry Selwyn, protagonista del primer capítol d’Els emigrats. Igual que Selwyn, centenars de milers de jueus de l’imperi rus van emigrar als Estats Units al final del segle XIX. El personatge de Sebald, però, recala finalment i per sorpresa en una altra ciutat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En una d’aquestes visites, un dia que la Clara havia anat a la ciutat, el doctor i jo vam entaular una conversa quan ell va preguntar-me si sentia nostàlgia. Jo no vaig saber gaire bé què respondre-li; ell, en canvi, després d’un moment de reflexió, va confessar-me —aquesta és la paraula exacta— que des de feia uns anys es consumia d’enyorança. Quan vaig preguntar-li què trobava a faltar, va explicar-me que a l’edat de set anys havia emigrat amb la seva família d’un poble lituà proper a Grodno. Al final de la tardor del 1899, els seus pares, les seves germanes Gita i Raja i el seu oncle Shani Feldhendler havien partit cap a Grodno amb el carretó del cotxer Aaron Wald. Durant anys les imatges d’aquell èxode se li havien esborrat de la memòria, però darrerament, va dir, se’m tornen a aparèixer. Veig, va continuar, el meu mestre de la héder que em posa la mà al cap. Veig les cambres desembarassades. Em veig enfilat al carro, veig la gropa del cavall, l’estesa de terra marró, els colls estirats de les oques a les basses de les granges, la sala d’espera de l’estació de Grodno i, al centre, l’estufa sobrecarregada i protegida per una reixa, i les famílies d’emigrants ajagudes al voltant. Veig els fils del telègraf que pugen i baixen davant les finestres del tren, les façanes de les cases de Riga, el vaixell al port i el racó ombrívol de la coberta on vam mirar d’acomodar-nos tot i les aglomeracions. L’alta mar, la columa de fum, l’horitzó gris, el vaivé del barco, les nostres pors i esperances, tot això ho recordo com si fos ahir. Al cap d’una setmana, molt abans del que ens pensàvem, vam arribar a la nostra destinació. Vam entrar en un estuari. Pertot es veien vaixells de càrrega grans i petits. Els emigrants s’havien aplegat a la coberta comptant que de la broma n’emergiria l’estàtua de la llibertat, ja que tots havíem comprat el passatge per a Amerikum, que dèiem nosaltres. Quan vam desembarcar, estàvem convençuts que trepitjàvem el Nou Món, la ciutat promesa de Nova York. En realitat, però, com ben a pesar nostre vam comprovar després —el vaixell feia hores que havia salpat— havíem atracat a Londres. La majoria d’emigrants van resignar-se a la situació perquè no tenien altre remei, però alguns, en comptes de retre’s a l’evidència, durant molt temps van aferrar-se a la idea que eren a Amèrica.

(Els emigrats, p. 23-24.)

“Infància a Berlín cap al 1900”, de Walter Benjamin

El dissabte 28 de setembre, en el marc del Simposi Internacional Walter Benjamin, presentaré la traducció catalana del llibre Berliner Kindheit um 1900, de Walter Benjamin, editada per Lleonard Muntaner.

Portada Benjamin

El llibre recull una sèrie de textos que Benjamin va publicar en diversos diaris i revistes entre els anys 1932 i 1938 i que el filòsof Theodor Adorno va editar per primer cop en forma de llibre el 1950. El mosaic d’escrits que integren aquest volum retraten la infància de Benjamin en el si d’una família acomodada del Berlín Oest al tombant dels segles XIX i XX. Anticipant-se a la imminència de l’exili i al comiat forçós a la seva ciutat natal, l’escriptor s’endinsa amb cada relat a les profunditats de la memòria i deixa constància d’un món que està a punt de desaparèixer, alhora que representa poèticament la seva particular concepció de la història. Considerada una de les creacions més personals i líriques de Benjamin, Infància a Berlín cap al 1900 és una obra mestra de la prosa del segle XX.

Simposi Internacional Walter Benjamin 2013

Encara hi ha temps per inscriure’s al Simposi Internacional Walter Benjamin, titulat aquest any “Images in Walter Benjamin’s and W. G. Sebald’s Writings”. Del 26 al 29 de setembre a Girona, la Jonquera i Portbou. Per assistir al simposi cal inscriure’s a: cwb@udg.edu.

La Jonquera – Simposi Internacional “Images in Walter Benjamin’s and W. G. Sebald’s Writings”, al Museu Memorial de l’Exili

1233433_518507784909260_1822338761_n

Àudio: France Culture dedica un programa a Sebald

imgres

Un amic meu que viu a França m’ha donat notícia d’un programa de ràdio sobre la vida i l’obra de W. G. Sebald que France Culture va emetre al final d’agost de l’any passat. El programa, dirigit per Christine Lecerf i realitzat per Jean-Claude Loiseau, inclou entrevistes amb diversos especialistes en l’obra de Sebald i el testimoni excepcional de Marie, amiga d’infància de l’escriptor. Adjunto l’enllaç amb el programa i el text de presentació de France Culture:

http://www.franceculture.fr/emission-une-vie-une-oeuvre-w-g-sebald-1944-2001-2012-09-29

Winfried Georg Sebald naît dans un petit village retiré de Bavière, quand les bombes pleuvent sur l’Allemagne. Trop petit pour se souvenir mais incapable d’oublier, Sebald ne cessera de s’attaquer aux troubles de la mémoire allemande et à ses ravages dans les têtes et dans les corps, comme il l’écrira dans son essai manifeste De la destruction, publié en 1999.

Dès l’âge de vingt deux ans, Sebald s’exile volontairement en Angleterre, d’abord à Manchester, puis à Norwich, où, jusqu’à sa mort tragique dans un accident de voiture, à l’âge de 57 ans, il enseigne et commente les œuvres de ses auteurs de prédilection, comme Kafka, Walser ou Bernhard.

Chercheur de traces, Sebald se met à arpenter le paysage et à collectionner les vieilles cartes postales pour écrire ses propres livres. Les émigrantsLes anneaux de SaturneAusterlitz sont tous des objets inclassables dans le paysage littéraire : montage de texte et d’images, télescopage d’époques et de lieux, qui réveille les mémoires.

Portrait d’un promeneur mélancolique qui chassait les souvenirs comme on chasse les papillons.

Avec :

Romain BONNAUD, créateur du blog Norwich, consacré à Sebald

Ulrich von BÜLOW, directeur du fonds Sebald aux Archives de Marbach

Lucie CAMPOS, auteur de « Sebald, fictions de l’après »

Patrick CHARBONNEAU, traducteur de Sebald

George Arthur GOLDSCHMIDT, traducteur et écrivain

Muriel PIC, auteur de « Sebald, l’image papillon »

Ruth VOGEL-KLEIN, spécialiste de l’œuvre de Sebald

Marie, amie d’enfance de Sebald

Textes lus par Stéphane Valensi

Archives

Entretien de W. G. Sebald avec Michael Silverblatt, 6 décembre 2001, KCRW

Sebald lit Les émigrants, Hoergold, 2000

Theresienstadt, ein Dokumentalfilm von Kurt Gerron, 1944

Bibliographie 

Lucie CAMPOS, Coetzee, Kertesz, Sebald, fictions de l’après, Classiques Garnier, 2012

George Arthur GOLDSCHMIDT, L’esprit de retour, Seuil, 2011

Muriel PIC, Sebald l’image papillon, Les Presses du Réel, 2009

Ruth VOGEL KLEIN, W. G. Sebald / Mémoire, Transferts, Images, in “Recherches Germaniques”, n° 2, 2005