Literatura i memòria: Georges Perec

Al llibre W o el record de la infantesa, que alterna el relat autobiogràfic fragmentari amb una ficció olímpica de ressons feixistes, Georges Perec (París, 1936 – Ivry-sur-Seine, 1982) reflexiona sobre la funció de l’escriptura en la reconstrucció de la memòria personal:

No és pas, com fa molt de temps que he avançat, l’efecte d’una alternativa il·limitada entre la sinceritat d’una paraula que cal trobar i l’artifici d’una escriptura preocupada exclusivament per alçar les seves pròpies muralles: està lligat a la cosa escrita en ella mateixa, al projecte de l’escriptura tant com al projecte del record.

No sé si tinc res a dir, sé que no dic res; no sé si el que tindria a dir no ha estat dit perquè és indicible (l’indicible no queda pas arrupit dins l’escriptura, és allò que l’ha disparada molt abans): sé que el que dic és blanc, és neutre, és senyal d’una vegada per totes d’un anorreament d’una vegada per totes.

Això és el que dic, això es el que escric i només això és el que hi ha en els mots que traço, en les línies que aquests mots dibuixen i en els blancs que deixa aparèixer l’interval entre aquestes línies: m’hauria esforçat en va a encalçar els meus lapsus (per exemple havia escrit “he comès” en comptes de “he fet” a propòsit de les faltes de transcripció del congnom de la meva mare), o a somiar durant dues hores en la llargada de la capota del meu pare, o a cercar dins les meves frases, evidentment per trobar-los de seguida, els ressons infantils d’Èdip o de la castració. Mai no tornaré a trobar, ni en la meva mateixa repetició, res més que l’últim reflex d’una paraula absent de l’escriptura, l’escàndol del seu silenci i del meu silenci: no escric per dir que no diré res, no escric per dir que no tinc res a dir. Escric: escric perquè hem viscut junts, perquè he estat enmig d’ells, ombra enmig de les seves ombres, cos a prop dels seus cossos; escric perquè han deixat en mi la seva marca indeleble i perquè la seva traça és l’escriptura: el seu record ha mort en l’escriptura; l’escriptura és el record de la seva mort i l’afirmació de la meva vida.

(Traducció de Margarida Casacuberta. Barcelona: L’Avenç, 2011.)

tumblr_mhvppkZFOf1rkj6fco1_500

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s