Manuel Baixauli parla de Sebald

L’escriptor Manuel Baixauli Mateu (Sueca, Ribera Baixa, 1963), autor, entre altres, dels llibres L’home manuscrit (2007) i La cinquena planta (2013) parla al El País de W. G. Sebald:

Tot llegint Sebald

«Sóc a prop de tornar-me invisible, ja semble en certa manera un mort», diu W. G. Sebald dins d’Els anells de Saturn. Un mort, però, que camina pausadament amb una motxilla a l’esquena, que ho mira tot inquiet, amb ulls penetrants, que necessita saber el passat de les ruïnes que es troba en forma d’edificis, d’individus, de paisatges, ruïnes que, de fet, busca. Home sol que viatja a peu i que gaudeix d’allotjar-se en hotels deserts, de submergir-se en instants perduts de fotos antigues, en blanc i negre; acadèmic que estima els museus, els arxius, els monuments, les ciutats i els carrers vinguts a menys o abandonats, vençuts per la desolació.

«Pense en tot el que cau en l’oblit cada volta que una vida s’extingeix, i que el món és com si es buidara de si mateix si ningú no escolta, ni consigna ni transmet les històries lligades a tants llocs i objectes, que no tenen la capacitat de recordar», escriu en el seu millor llibre, Austerlitz, l’últim que va veure publicat, el més clàssicament novel·la.

Cada obra de Sebald és un recull d’anècdotes reals poc o gens conegudes, llargament silenciades, plenes de pols, on sempre hi ha uns perdedors a qui, sobri, sense fer apologia de res, reivindica, mostrant documentadament els abusos que patiren. Sebald: àlbum de malenconies. Tot llegint-lo, em pregunte si sóc davant d’un dels grans, i ho faig ignorant-ne la mitificació a partir d’una mort inesperada, just quan començava a assolir l’èxit internacional, i, també, prescindint de la simpatia que em desperten els ingredients amb què salpebra la seua obra. «Tinc uns dubtes tenebrosos sobre el que faig, tant des d’un punt de vista moral com des d’un estètic. Escriure cada volta em costa més», diu en una entrevista.

tumblr_nt943l1mLO1rdwik4o1_500

Jo també en tinc, de dubtes, sobre el valor real dels seus textos, i estic d’acord que li costa escriure, i que això el lector ho nota. No en va sobrat, Sebald, d’imaginació, tot i que, entre tanta història pouada de la realitat, hi introdueix invencions i fotografies apòcrifes; ni és tampoc un autor que sedueix, només, per la seua veu, escriga del que escriga. Poca trama, també, i poca acció. Per què, doncs, sura amb èxit? Per les atractives anècdotes que, talment un investigador assedegat de passat, extrau dels arxius i que després, amb la seua vasta cultura, una exquisida sensibilitat i un savi domini de la narració, combina i cus sense que s’hi noten les costures.

Sebald: explorador de les ombres de la història. Cada llibre seu és un cementeri, ple d’inscripcions i de làpides, ple d’espectres, d’absències i de remordiments monstruosos. I qui ignora que els cementeris són indrets bells, plàcids, propicis per a la reflexió, on un es pot trobar, encara que siga efímerament, amb la lucidesa de qui ja s’ho mira tot de lluny, des d’una altra banda. La dels invisibles.

El País, “Cultura” (11 setembre 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s