Parla, memòria, de Vladímir Nabókov, és sens dubte, una de les fonts de la prosa de Sebald. La seva presència plana, per exemple, sobre tot el llibre Els emigrats, on apareix fins i tot una fotografia de l’autor. De fet, era una de lectures predilectes de Sebald; no és estrany, doncs, que la seva biblioteca (conservada al Deutsches Literaturarchiv, a Marbach) contingués un exemplar profusament anotat d’aquest llibre.

Sebald va escriure un assaig breu dedicat a Nabókov, que pot llegir-se al llibre Campo Santo, un volum publicat després de la mort de l’escriptor, l’any 2003. Al text, compost per un únic paràgraf de nou pàgines i titulat «Traumtexturen: Kleine Anmerkung zu Nabokov», s’hi llegeix: «Immer wieder hat Nabokov […] versucht, ein wenig Licht in das Dunkel zu beiden Seiten unseres Lebens zu bringen» (‘Nabokov intenta reiteradament irradiar una mica de llum sobre la foscor que s’estén a banda i bada de la nostra vida’).

El llibre de Nabókov és només un dels nombrosos elements que componen el conjunt de relacions que Sebald estableix amb textos aliens. Aquesta intertextualitat característica de les seves creacions condiciona la traducció de qualsevol text sebaldià i alhora l’enriqueix, ja que el traductor dels seus textos ha de llegir o rellegir els autors que Sebald homenatja; la dificultat és encara més gran quan es tracta de citacions encobertes.

Una mostra de l’afluència del llibre de Nabókov a la prosa de Sebald és el fragment següent, extret d’Austerlitz. En l’evocació que fa Austerlitz d’Adela, la mare d’un amic seu, s’hi barreja la descripció que Nabókov fa de la seva mare a Parla, memòria:

Cap a les quatre de la tarda vaig baixar amb en Gerald fins a l’estació de Barmouth. Quan en vaig tornar —ja vesprejava, i hi havia suspesa en l’aire una pluja fina que no acabava de caure a terra—, va dir l’Austerlitz, l’Adela va sortir-me a l’encontre del fons nebulós del jardí, embolcallada amb una roba de llana d’un marró verdós, al borrissol fi i encrespat de la qual penjaven milions de gotetes d’aigua que formaven al seu voltant una mena d’aurèola argentada. Al plec del braç dret hi duia un ram ufanós de crisantems rubiginosos, i després que travesséssim el pati en silenci i ens aturéssim al llindar de la porta, va alçar la mà que li quedava lliure i va enretirar-me els cabells del front, com si amb aquell gest sabés que tenia el do de ser escoltada. Sí, encara la veig, va dir l’Austerlitz; per a mi continua essent tan bonica com era aleshores.

W. G. Sebald, Austerlitz, trad. d’Anna Soler Horta, Barcelona, Edicions 62, 2003, p. 96.

Les tardes de cel ennuvolat, tota sola sota el plugim, la mare, amb un cistell (tacat de blau per dins dels nabius d’algú altre), començava una llarga caminada per buscar bolets. Cap a l’hora de sopar, la vèiem aparèixer entre les profunditats nebuloses d’un passeig del parc, la seva petita silueta embolicada i encaputxada amb una roba de llana d’un marró verdós, damunt de la qual innombrables gotetes d’humitat feien una mena de boirina que l’envoltava. Quan, sortint de sota els arbres que gotejaven, s’acostava i em veia, el seu rostre oferia una expressió estranya i trista, que podia haver significat mala sort, però que jo sabia que era la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador triomfant. Just abans d’arribar fins a mi, amb un moviment lànguid i sobtat del braç i l’espatlla i un «Uf!» d’esgotament exagerat, deixava anar el cistell, per donar a entendre com pesava i que fabulosament ple que el duia.

Vladímir Nabókov, Parla, memòria, trad. d’Oriol Carbobell, Barcelona, Edicions 62, 2000, p. 41.