ELS COLORS

Al nostre jardí hi havia una glorieta rònega i abandonada. M’agradava sobretot per les finestres de colors. A dins, tot anant d’un vidre a l’altre, em transformava; m’acoloria com el paisatge, que, tan aviat flamejant com empolsinat, tan aviat somort com ufanós, s’estenia davant la finestra. Era la mateixa sensació que experimentava quan pintava a l’aquarel·la i les coses m’acollien en el seu si tan bon punt les impregnava amb un núvol humit. Amb les bombolles de sabó em passava una cosa semblant. Viatjava dins seu a través de la cambra i em barrejava amb el joc de colors de la cúpula fins que per fi esclataven. Al cel, amb una joia, en un llibre, em perdia en els colors. Els infants cauen sempre a les seves urpes. En aquell temps compràvem uns preciosos paquets de xocolatines lligats en creu en què cada pastilla estava embolicada amb un tros de paper de plata de colors diferents. El petit edifici, sostingut per un fil d’or rugós, resplendia de verd i daurat, de blau i carbassa, de plata i vermell; mai no es trobaven de costat dues porcions embolicades igual. Salvant aquesta barrera rutilant, un dia els colors van assaltar-me, i encara noto la dolçor amb què llavors van amarar-me els ulls. Era la dolçor de la xocolata amb què els colors es disposaven a fondre’s al meu cor més que no pas a la meva llengua. Ja que, abans de rendir-me a l’atracció de la llaminadura, el sentit superior va vèncer de sobte l’inferior i se’m va emportar molt lluny.

Infància a Berlín cap al 1900, traducció d’Anna Soler Horta, Palma, Lleonard Muntaner, 2013